Pressupost i eleccions
El febrer de l’any 2020 s’havien tancat tots els camins per a una legislatura productiva en termes independentistes. Els plantejaments dels partits que formaven el govern de la Generalitat i el meu mateix ja no eren coincidents. No compartíem una estratègia per acabar la feina que havia quedat estroncada amb el cop antidemocràtic de l’estat espanyol a finals d’octubre de 2017. Al capdavant del Govern, jo m’havia esforçat tant com havia pogut a mirar de concretar les palanques que havien d’eixamplar l’esquerda oberta amb Espanya per consolidar la ruptura democràtica que la majoria social havia decidit en el referèndum del Primer d’Octubre.
Però els pactes d’investidura, pressupost i estabilitat que Esquerra havia subscrit amb el president del govern espanyol feien inviable la ruptura i convertien en increïble qualsevol discurs contra la repressió i la persecució ideològica que fèiem jo mateix o els membres de l’exili a qualsevol país estranger. Finalment, la deslleialtat de la retirada del meu escó de diputat per part del president Roger Torrent —després de setmanes d’assegurar que ens plantaríem contra aquesta nova aberració repressiva— fou la gota que va fer vessar el got i que certificava la fi del recorregut polític de la legislatura.
I és així com ho vaig explicar, amb tota la transparència, a la ciutadania en aquell mateix moment. Jo no havia perdut el suport de la majoria parlamentària que m’havia investit, però era una evidència que el meu mandat no el podia complir en els termes amb què jo havia demanat la confiança dels diputats el maig del 2018. I és per això que vaig anunciar que convocaria unes eleccions. Si no compartíem el camí, si teníem visions diferents per avançar i, per tant, els pactes d’investidura havien caducat, calia posar el comptador a zero. Vaig agrair que els dos partits del Govern —i, especialment, l’aleshores vicepresident Pere Aragonès— expressessin que estaven d’acord amb aquesta decisió. Tan sols vaig voler preservar un salt qualitatiu i quantitatiu que era fonamental per a la ciutadania: aprovar el pressupost que, després de tres anys de pròrrogues, significava una millora important en la disposició de recursos (3.000 milions d’euros més) per a la Generalitat.
Sense recorregut polític, amb visions i propostes tan diferents dins de la majoria i dins del Govern, donar la paraula a la ciutadania era el més honest, el més responsable i el més radicalment democràtic. Jo també vaig rebre suggeriments d’expulsar els socis de govern, el vicepresident o fer una remodelació a fons, però no es tractava de guanyar una partida de partits sinó de retornar la paraula a la ciutadania. Com tothom sap, una dramàtica pandèmia —de la qual sembla que hem volgut girar full sense extreure’n les millors lliçons— em va impedir de fer allò que havia anunciat. Si el febrer la responsabilitat exigia convocar unes eleccions, els mesos següents calia treballar de valent per salvar tantes vides com fos possible.
Avui som en una situació institucionalment més complicada i preocupant. El Govern ha perdut la majoria parlamentària que el va fer possible. Junts, un dels dos partits que el va formar, n’ha sortit després d’al·legar que no es complien els acords d’investidura pactats. La CUP ja fa mesos que va anunciar que passava a l’oposició per les mateixes raons. I dels 68 diputats que necessita la majoria parlamentària, el Govern només en té 33. I, de bell nou, tornem a ser davant l’aprovació d’un pressupost que pot esdevenir una millora de la disponibilitat de recursos imprescindibles d’uns 3.000 milions d’euros (res a veure amb els 20.000 milions d’espoliació fiscal anuals pel sol fet de formar part d’Espanya).
La responsabilitat d’un governant ha de passar sempre per damunt de l’interès particular i de partit. En aquest sentit, la responsabilitat és sinònim de compromís democràtic. I ningú pot disposar de les institucions com si fossin un instrument per a mantenir-s’hi. Quan es desfan els compromisos i els mandats que han fet possible la formació del Govern, cal retornar la paraula a aquell que l’ha confiada al Parlament, com s’ha fet recentment a Dinamarca en una situació molt semblant. La responsabilitat avui demana aprovar el pressupost i posar les urnes perquè sigui la ciutadania qui expressi com vol que sigui governat el país. Quan no hi ha recorregut polític compartit per la majoria, cal posar el comptador a zero i fer-ho responsablement.