Pressupostos, impostura, versemblança
Quan la CUP es troba en una situació incòmoda, els seus dirigents es queixen que se’ls sotmet a una pressió excessiva (pressing CUP, en van dir) i, de tant en tant, recorren al comodí de preguntar a la militància, perquè això fa assembleari. És cert que l’assemblearisme és, com a idea, un llegat del Rousseau del contracte social, però això no evita que a la pràctica sigui fàcil de manipular i de pervertir: la mateixa CUP en va donar un exemple categòric amb el seu cèlebre empat a 1.515, en ocasió d’haver de decidir sobre la investidura d’Artur Mas (als cupaires els sol irritar que se’ls recordi aquell episodi, però és difícil que no es faci perquè la presa de pèl va ser massa descarada). De fet, en els últims anys de la seva trajectòria parlamentària, els dirigents de la CUP han tendit a considerar com a situacions incòmodes el fet de rebre crítiques, o la circumstància d’haver de prendre decisions que afecten la governança del país; és a dir, la mena de situacions per a les quals se suposa que un partit es presenta a les eleccions.
Els cupaires no són els únics a viure aferrats a una impostura. Els dirigents d’ERC insisteixen fins a l’extenuació en la prioritat que donen al fet d’anar de la mà de la CUP perquè, segons Marta Rovira, anar-hi els dona “molta més força per enfrontar-nos als oligopolis”. ¿A quins oligopolis tenen previst d’enfrontar-se els republicans, concretament? (se’m respondrà que es van plantar davant d’Aena en l’ampliació de l’aeroport; respondrem que aquest és el mínim que s’ha d’exigir de qualsevol governant sensat que vulgui actuar d’acord amb les exigències que marca l’agenda climàtica que aquests dies es discuteix a Glasgow). La realitat és que anar de la mà de la CUP és, per als republicans, un aval al seu republicanisme, al seu esquerranisme i al seu independentisme, fortament qüestionats d’un temps cap aquí (i qüestionats i erosionats pel soci de govern, Junts per Catalunya, que persisteix en la proesa còmica de presentar-se com a força transformadora i rupturista). Tot el que no sigui la foto amb la CUP du ERC a una foto amb el PSC, que no deixa d’insistir a oferir-se per aprovar els pressupostos i per fer “oposició responsable i constructiva”. Als republicans, precisament, els fa por que un grau diguéssim que excessiu d’entesa amb els socialistes, tant catalans com espanyols, pugui desencantar una part del seu electorat.
En resum, en la política catalana les impostures dels uns serveixen per apuntalar les impostures dels altres, en un joc d’aparences en què uns fan d’esquerra independentista, els altres de revolucionaris, els de més enllà de patriotes i, els altres, de governants responsables i entenimentats. Tot això al voltant de la discussió d’uns pressupostos, els de la Generalitat i els del govern d’Espanya, que efectivament cal aprovar. Ara bé: tots sabem que la política conté un cert percentatge de representació i de litúrgia, però també és necessari saber no abusar-ne, perquè aleshores decau la versemblança.
Sebastià Alzamora és escriptor.