Pressupostos: menys partidisme i més política
S’acaba l’any i el marcador comença el compte enrere. En els plens dels ajuntaments, el Parlament de Catalunya o el Congrés de Diputats s’aviva la deliberació sobre els pressupostos. L’executiu elabora un projecte que després haurà de ser negociat amb els grups que conformen les càmeres legislatives. El primer repte a superar, doncs, és l’inici de la tramitació: que els electes que presenten esmenes a la totalitat siguin menys de la meitat. En aquest punt de partida es troba la Generalitat de Catalunya comandada per ERC i JxCat, i s’hi ha trobat el govern de l’Estat conformat pel PSOE i Unides Podem. Un cop superat aquest tràmit s’inicia el procés negociador que acabarà definint la llei pressupostària a aprovar: entrada i sortida de partides, quantificació d’aquestes, normes d’acompanyament, etc. La tècnica sol ser incremental: es parteix dels pressupostos anteriors i en funció d’això es va treballant. En aquest sentit, convé recordar que les forces polítiques sempre tenen l’opció de donar o no llum verda al final del procés.
Des d’un punt de vista normatiu, en un entorn democràtic semblaria que l’opció de l’esmena a la totalitat hauria de ser un recurs d’última instància, quan realment el projecte té greus mancances estructurals per a una determinada força política. Tancar, a priori, un possible procés de diàleg i negociació no deixa en gaire bon lloc els ideals de la deliberació i la construcció col·lectiva de projectes de país. D’altra banda, i també des de la lògica de l’“haver de ser”, es presenta com a bastant incomprensible l’acotació de suports a rebre. O en altres paraules, no mostrar una voluntat d’aconseguir el màxim d’adhesions possibles als pressupostos d’una institució. De negociar des d’un inici amb tots els grups de la cambra per poder obtenir el màxim de consens. Es tracta d’una de les normes més importants de l’any, on es dibuixen les prioritats en termes de polítiques públiques i, en definitiva, de model de país a construir.
Evidentment sabem el perquè dels jocs partidistes que estem veient aquests dies. En la conjuntura del ser podem trobar la clau de molts dels moviments. A Catalunya la discussió pressupostària amaga una disputa per la reconfiguració del mode de governabilitat i del paper de cadascun dels partits després del període del Procés. És ben present la tensió entre una lògica continuista respecte al passat (govern conformat per ERC i JxCat amb suport extern de la CUP) o inaugurar noves configuracions de futur, que poden operar en diferents direccions (govern de la Diputació de Barcelona, govern de ruptura, govern de progrés, govern de concertació catalanista...). A Espanya, amb un govern sorgit d’una triangulació de forces entre el PSOE, liles i forces plurinacionals, la disputa entre els vèrtexs és permanent en qualsevol actuació governamental i legislativa rellevant. La correlació de forces es troba en construcció i disputa.
Dit això, i comprenent el context en què ens trobem, se’m presenta recurrentment el dubte de què passaria si les diverses forces polítiques que assumeixen responsabilitats governamentals, ja sigui a Catalunya o a Espanya, es comportessin amb una mirada menys tàctica i més estratègica. Si obrissin al màxim el camp d’actuació, si possibilitessin explorar marges de millora en la qüestió objecte de debat (els pressupostos, en el cas que ens ocupa). Si actuessin amb menys partidisme i més politització, en el sentit d’aprofundir en projectes sectorials i de país. Estem en un procés de reconstrucció postcovid, amb uns comptes públics expansius que haurien de servir per reinventar la nostra realitat productiva, econòmica i social. Ens situem en un marc de fortes transformacions i d’enormes reptes per a l’estat del benestar i les formes d’organització administrativa, política i territorial. Necessitem una pluralitat de mirades, un gruix d’intel·ligències i denses malles d’acció política i comunitària. Qualsevol palanca per poder-les desplegar hauria de ser aprofitada.
S’han acabat els temps dels governs monocolor, però també dels governs conformats per forces polítiques que sumen majoria absoluta. Això ens pot fer anar cap a una política de debilitat, petita, del qui dia passa any empeny, dels càlculs i soroll partidista. O al contrari, pot servir per enriquir i fer créixer la conversa pública, dotar de qualitat la pràctica en l’esfera política. En un món de governança multinivell, interdependències i complexitats, potser la ciutadania premia els canvis en la forma de fer. Provin-ho.
