Els pressupostos i la sanitat pública

Aquests dies s'estan presentant els pressupostos de les diferents conselleries en les respectives comissions parlamentàries. Es tracta d'explicar als representants de la ciutadania, els parlamentaris, en què gastarem, quants i de quina manera els recursos assignats als respectius departaments de la Generalitat.

Deixi’m que m'entretingui, per raons òbvies, en el pressupost de Salut. No en el de l'any 2023, sinó en el que passa des de fa molts anys a Salut (per sort no en altres conselleries), per explicar que part de les funcions del Parlament queden desdibuixades, perquè tots sabem que des de fa molts anys els pressupostos que es presenten no tenen res a veure amb la despesa que finalment s'executarà. Probablement la gent entendrà millor el que vull dir amb un exemple propi. Vaig presentar un pressupost d'11.200 milions per a l’any 2022, quan sabia que necessitaria al voltant de 14.000 milions, una mica més que la despesa executada durant l’any 2021. Des del primer dia vaig explicar que el pressupost seria insuficient i que treballaria incansablement per incrementar-lo. Aquests 2.800 milions de diferència es cobririen amb el que en diem “despesa diferida”, un eufemisme per indicar que ajornem dos mesos el pagament de les despeses corresponents als serveis que presten els centres d’atenció primària, hospitals, centres de salut mental, etc. Això suposa uns 1.400 milions. Els 1.400 restants havien de venir dels fons extraordinaris covid procedents de l’Estat per fer front a la situació de pandèmia que encara estàvem vivint. Però no varen arribar mai i, per tant, la despesa es va realitzar a compte de fer dèficit.

Per aquesta raó, tots els grups parlamentaris, independentment de si donen suport o no al pressupost que es presenta, consideren any rere any que és “insuficient” i saben que la despesa serà superior. Aquesta situació, que ni és nova ni és exclusiva de Catalunya, té derivades. La primera i més important: que el Parlament no pot exercir plenament la funció d’aprovació i control d’un pressupost amb tota la informació necessària, cosa que converteix el debat parlamentari en "insuficient”, igual que el pressupost.

Fa uns dies es va aprovar al Parlament una moció que insta el govern a iniciar les converses per un pacte de salut. Aquesta iniciativa no és nova –fa uns deu anys es va fer un intent que no va reeixir– ni neix orfe, perquè en aquests últims anys han proliferat documents i iniciatives destinades a millorar i transformar el nostre sistema sanitari, entre les quals podem destacar el fòrum de diàleg de les professions o les trenta mesures proposades per un grup d’experts. Aquest pacte és imprescindible i ha de comptar amb el consens més ampli possible entre les diferents forces polítiques, professionals, socials, sindicals, associacions de pacients i familiars i ciutadania en general. I un dels primers punts a discutir, si no el primer, és el pressupost necessari per fer front a les necessitats de salut de la ciutadania, tenint en compte la riquesa que genera el nostre país, que en números rodons, i segons les últimes estimacions de l’Idescat, és de 244.000 milions d’euros. Si tenim en compte que la despesa més elevada en salut ha estat de 14.000 milions l’any 2022, vol dir que només destinem un 5,8% del nostre PIB als recursos públics en salut. Si aspirem a una despesa pública que estigui al voltant del 8%, com també passa en altres països europeus que tenen un sistema nacional de salut com el nostre, com el Regne Unit o Dinamarca, la despesa s’hauria de situar en 19.300 milions d’euros. Arribats a aquest punt, molts lectors deuen pensar: “Doncs que gastin més”. Però hem de recordar que aquests càlculs estan fets sobre la riquesa que generem a Catalunya, no sobre els diners que ens arriben del govern central un cop fetes les transferències. Per tant, en aquest pacte hem de ser capaços de fixar quin és el pressupost necessari (segur que més de 14.000 milions), quina part de la riquesa que generem és recomanable que es destini a la solidaritat amb altres territoris que generen menys riquesa, i reclamar a l’Estat un finançament just no només per a Salut sinó per a tots els serveis públics.

Aquest punt d’acord és imprescindible per presentar uns pressupostos realistes al Parlament i que aquest pugui exercir les seves competències en plenitud, no d’una manera descafeïnada com passa avui dia, i perquè la ciutadania rebi més i millors serveis, els que es mereixen pels recursos que es generen.