Els pressupostos tornen a ser importants
No van ser-ho durant uns quants anys. Els anys de la crisi financera i del deute sobirà van implicar fortes reduccions de la despesa pública que van dificultar l’aprovació de pressupostos. Als polítics no els agrada donar males notícies, i uns pressupostos restrictius són males notícies. És millor prorrogar-los i no parlar-ne gaire. Quan no hi ha més diners no es poden projectar nous programes ni es pot ampliar despesa. En aquestes circumstàncies, per què calen uns pressupostos? Políticament parlant, per no res de bo.
Quan els temps són d’expansió econòmica i de més ingressos públics, una pròrroga pressupostària és una creu: impedeix redefinir la despesa pública i ampliar-la, seleccionant i prioritzant els àmbits de noves iniciatives. Quan els temps són de contracció, només es pot determinar què es retallarà menys. Aquests diferents significats de les pròrrogues pressupostàries venen a tomb per explicar el rerefons dels darrers anys. La Generalitat ha patit moltes pròrrogues. Una bona colla eren curtes, de fins a un parell de mesos, normalment degudes a recursos presentats al Consell de Garanties Estatutàries. Les pròrrogues que ens importen són les llargues, de tot un any pressupostari. D’aquestes no n’hi havia hagut en tota la Generalitat estatutària fins a la del 2013. En canvi, del 2013 al 2021 les pròrrogues han estat més freqüents que les aprovacions. S’han aprovat pressupostos per als anys 2014, 2015, 2017 i 2020, i pròrrogues per al 2013, 2016, 2018, 2019 i 2021. ¿L’avantprojecte del 2022 aconseguirà empatar aquesta partida pressupostària?
Focalitzem-nos sobre què passa quan hi ha pròrroga i la recaptació fiscal creix, que és el que va passar el 2016, el 2018 i el 2019, i què podria passar si no s’aprovés el pressupost del 2022 (deixo de banda el del 2021, que és ben especial i atípic). La reflexió també val per als pressupostos generals de l’Estat (PGE), que també han viscut algunes pròrrogues, de manera molt notable les recents del 2019 i el 2020.
Quan hi ha pròrroga però la recaptació creix, apareix la temptació o la petició, difícils de resistir, de plantejar al Parlament o al Congrés de Diputats l’aprovació de mesures de despesa que poden suscitar amplis consensos. Els casos més habituals són la pujada de les pensions i la pujada dels sous dels empleats públics. Pot haver-hi altres casos, però aquests dos són, per la seva importància quantitativa, els de més impacte. Els pensionistes són un exèrcit d’electors de més de vuit milions de votants i els empleats públics són uns tres milions i mig. Tots els partits polítics parlamentaris tenen entre els seus votants (i entre els seus militants) pensionistes i empleats públics. Els uns i els altres estaran més contents si tots els partits es posen d’acord i no esperen que hi hagi un pressupost per apujar-los la pensió o el sou. El miracle és que això sol aconseguir-se per unanimitat, o sense cap vot en contra. Ha passat unes quantes vegades. El govern aporta evidència que disposa de recursos per pagar la nova despesa –li augmenten els ingressos per la bonança econòmica– i, en conseqüència, es pot habilitar crèdit pressupostari per finançar-la, fet que permet aprovar-la amb ampli consens, transversal a tots els grups polítics.
De facto, això representa una alteració de la primacia de la llei pressupostària, però si el Parlament o el Congrés ho aproven, són sobirans per decidir i no s’hi pot fer res. Si això es repeteix gaire, l’aprovació del pressupost es devalua. Pot ser el mateix govern, que es vulgui estalviar el desgast polític de la discussió de la llei de pressupostos, o pot ser que guanyin interessos transversals que aconsegueixen apropiar-se dels recursos disponibles sense que sembli que hi hagi competència i confrontació entre possibles usos alternatius d’aquests recursos. O les dues coses simultàniament. És una distorsió perillosa de la legalitat pressupostària i del seu esperit. Guanyen els que tenen millor accés als polítics o aquells que més poden espantar els polítics o, simplement, el càlcul interessat dels governs. Desapareix, en canvi, tot esforç de priorització. Per exemplificar-ho amb l’avantprojecte de pressupost de la Generalitat per al 2022, amb aquesta estratègia no hi hauria manera d’introduir una nova despesa, com la de la gratuïtat de les llars d’infants de dos anys o una ampliació d’una despesa que ja existia però que no genera consens, com és l’habitatge social.
El pressupost presentat dimarts al Parlament és engrescador perquè recupera el control de la política sobre la confecció del pressupost: fixa prioritats, crea nous programes, reordena la despesa. Els pressupostos tornen a ser importants. El Govern i el Parlament no s’espolsen les seves responsabilitats.
