Els pressuposts, les promeses i la realitat
Sí, ja ho sé, fa temps que vàrem deixar enrere la ingenuïtat, i els que no l’han deixada, beneïts ells (es pot llegir amb dièresi o sense, com vulgueu). Abans de les passades eleccions autonòmiques se’ns van fer moltes promeses d’un augment considerable dels pressuposts en cultura. Miquel Ensenyat, aleshores candidat a la presidència del Govern, es va posar davant les càmeres i darrere de la marca MÉS per assegurar que duplicarien la quantitat destinada a cultura, no només en l’àmbit autonòmic, sinó també en el Consell de Mallorca, del qual encara era president en el moment de les declaracions. Ensenyat no va aconseguir la presidència de l’Executiu, però la seva formació en fa part. En canvi, MÉS gestiona una altra vegada la cultura al Consell i a l’Ajuntament de Palma (i Francisca Niell, que era al costat d’Ensenyat aquell dia, n’és la coordinadora general).
D’altra banda però en el mateix sentit, només s’ha de fer una lectura ràpida del Pla de cultura 2018-2028, que va deixar aprovat el Govern en els darrers temps de la Conselleria de Fanny Tur, per trobar, en l’apartat de pressuposts, el compromís sobre paper d’augmentar un 50% en 10 anys la dotació en cultura. Era -ho escric en passat perquè ara es fa difícil de creure- un augment progressiu que, si aquest 2019 ha tingut un pressupost de poc més de 33 milions, el 2020 n’havia de tenir més de 36,5. Es preveu que sigui paper banyat.
De moment, no fa cara que cap de les promeses de grans augments pressupostaris per a la cultura tingui possibilitats de ser una realitat. La presidenta balear, Francina Armengol, ja ha parlat dels ajustaments que s’hauran de fer en totes les àrees. El govern espanyol en funcions exigeix retallades. I ara per ara, els comptes de l’Executiu balear es troben pràcticament en estat de bloqueig. Les promeses van per un costat, molt electoralista sempre, i la realitat per un altre.
Per la seva banda, la nova delegada del Govern, Catalina Solivellas, ja ha dit en successives entrevistes que espera que el pressupost no minvi, però que, en tot cas, “amb el que hi hagi, funcionarem”. Es relativitza la cultura d’una manera que no es consentiria en sanitat o en polítiques turístiques. La cultura, ni tampoc cap altre àmbit de la gestió pública, no ha de funcionar com una economia domèstica. Els seus pressuposts han de respondre a unes necessitats inqüestionables i a uns objectius clars i planificats, res a veure amb uns focs d’artifici electoral.
