Catedràtic de Dret penal de la Universitat de BarcelonaLa setmana passada es va fer pública la sentència en primera instància dictada pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears sobre el cas Florit. Si un la llegeix fins a arribar a l’últim paràgraf de la penúltima pàgina, pensaria que hauria de concloure amb una condemna per prevaricació judicial, si més no imprudent. Doncs bé, no va ser així: considera que la requisa de material informàtic i dels mòbils dels periodistes –aliens a la causa que l’instructor duia entre mans– acordada per part del jutge d’instrucció va ser injusta, però poquet. La punteta només.
Com en les novel·les de misteri dolentes, comencem pel final. Cal transcriure aquest últim paràgraf de la penúltima pàgina de la sentència: “Pues bien, el carácter manifiesto de la injusticia de las resoluciones, requerido por el artículo 447 del Código Penal para que pueda darse la forma imprudente de la prevaricación judicial, no se da en el caso enjuiciado, tal como hemos venido sosteniendo, por la falta de ley reguladora del secreto profesional de los periodistas que abre un margen a la incertidumbre sobre el resultado de la ponderación de este derecho fundamental cuando entra en conflicto con otros derechos fundamentales o principios, y por la ausencia de jurisprudencia consolidada sobre la nueva regulación de las medidas de investigación tecnológica acordadas en los autos dictados por el magistrado acusado”.
La conducta, reconeix la mateixa sentència en el paràgraf anterior al transcrit, és injusta, però poc. En efecte: “Todo lo anterior nos lleva a la conclusión de que las resoluciones objeto de las presentes actuaciones son injustas, pero no manifiestamente injustas como exige el artículo 447 del Código Penal para la prevaricación culposa”.
Amb aquestes dues transcripcions tenim el material necessari per fer una anàlisi crítica i entenedora de la manca de consistència de la resolució.
En aquest país de la llei, de només la llei i de tot dins la llei –i els darrers temps molt especialment–, sobta que se citi un precepte que no existeix amb la literalitat en què se cita. En efecte, la prevaricació imprudent ha de ser greu, no manifestament injusta. No és un mer joc de paraules, sinó que respon al fet que la prevaricació dolosa (la que es comet amb la intenció de fer-ho) ha de ser grollera, incansable de totes totes amb l’ordenament jurídic, un defecte que qualsevol pot percebre. En canvi, la injustícia de la prevaricació imprudent és molt més jurídica, depèn de l’apreciació normativa, i implicaria que el jutge no tenia intenció de fer-ho malament.
Ara bé, per què la sentència es decanta hipotèticament per una prevaricació imprudent, que al cap i a al fi no estima, per no ser manifestament injusta –segons diu erròniament–, i descarta des d’un bon principi la prevaricació dolosa?
A parer meu, per una senzilla raó: segons es desprèn de l’absolució, el jutge processat en cap moment va voler fer cap mal. Però no va tenir en compte ni el secret professional ni la llibertat d’informació, dos drets fonamentals que figuren a la Constitució. Són dos drets que assisteixen el periodista per a poder dur a l’opinió pública informacions veraces que contribueixen al debat en una societat democràtica.
El jutge Miquel Florit no va tenir en compte cap dels dos drets. I l’argumentació que palesa la sentència absolutòria en els fets provats –i de manera reiterada– és la confiança del jutge en el que li deia el fiscal. Una argumentació que no pot ser més extravagant. Un jutge d’instrucció passa per alt el dret a la informació i al secret professional d’uns periodistes als quals requereix dades i les seves fonts, que lògicament es neguen a facilitar, atès que estan constitucionalment emparats a no fer-ho. Aquests drets no s’esmenten en la majoria de les seves –per altra banda succintes– resolucions, perquè confia en el fiscal. Oli en un llum. Els jutges ja es poden estalviar d’estudiar els casos, encara que hi hagi en joc drets fonamentals de persones alienes al procés, com són els periodistes i les seves empreses editores.
Però el sense sentit de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears encara va més lluny. Declara demostrat que el jutge va tenir diverses reunions amb el fiscal i la policia, reunions de les quals el fiscal, que va declarar com a testimoni i ara és advocat, no se’n recordava. Els policies també varen tenir problemes de memòria, encara que una mica menys.
Dues preguntes brollen impetuosament. La primera: què fa l’instructor reunint-se amb el fiscal per demanar-li el parer sobre el que li ha demanat, en unes reunions de les quals no queda gens de constància a les interlocutòries i, per tant, es fan a l’esquena dels interessats? Aquesta promiscuïtat –que no sembla una pràctica estranya– vulnera tant el dret a un procés amb totes les garanties com la igualtat d’armes. Dos drets fonamentals, recollits a l’article 24 de la Constitució, norma que ni un jutge, ni un fiscal, ni un policia poden dir que desconeixen o que pensen que no eren aplicables al cas. Són aplicables a tots els casos, ja que presideixen, en un estat constitucional, l’acció repressora de l’Estat. La segona: l’instructor pot reclamar aclariments a la policia judicial. Però aquesta petició s’ha de reflectir a les diligències amb la seva resposta. Tampoc resulta estrany veure entrar i sortir funcionaris policials dels jutjats, que van a despatxar amb l’instructor, sense que llurs encontres i continguts constin enlloc?
A més, hi ha un altre punt alarmant que la sentència no té en compte: la llei permet des del 201 5 la petició directa per part de la policia judicial de les investigacions tecnològiques; no cal fer-la a través del fiscal. Aquí, tanmateix, sí que es va obrar així, amb la intervenció del ministeri públic. No oblidem que en el sistema vigent només hi ha un instructor: el jutge. I quan el fiscal instrueix diligències preliminars, que són preprocessals, decau automàticament quan un jutge intervé; i el fiscal ja no pot despatxar amb la policia.
Després d’una tan documentada com inútil exhibició d’erudició jurisprudencial, la sentència no perd ocasió de dir que els drets fonamentals no són absoluts. Tampoc, doncs, ni la llibertat d’informació ni el secret professional. És cert. Però cada cop que els drets fonamentals són declarats ni absoluts ni il·limitats, són limitats o, com aquí, burlats. Curiosa lògica jurídica.
El periodista exerceix funcionalment el dret d’informació, perquè qui ha d’estar informat és la societat, el ciutadà. L’autèntic titular del dret fonamental a la informació som cadascú de nosaltres.
Succeeix pràcticament el mateix amb el secret professional, que va referit a la salvaguarda de les fonts dels periodistes. Singularment en els delictes que tenen a veure amb els poders i les seves males pràctiques, per no dir obertament corrupcions, quan el periodista troba algú disposat a cantar, si no li garanteix l’anonimat, no tindrem mai piulador que, des de dins, ens reveli les malifetes dels poderosos, públics o privats, i molt especialment les seves incondensables connexions.
En la sentència absolutòria del cas Florit hem tingut una mostra que no s’adiu amb un estat de dret en plenitud, sinó més aviat un de nyicris i esquifit. Un jutge ha fet confiança al fiscal, no s’ha estudiat el cas i ha passat per alt drets fonamentals que un cec hauria vist. A sobre ens diuen que els drets fonamentals no són absoluts i que tenen límits. I què més?