Primàries

Per als partits polítics, les primàries comencen a ser com els smartphones per als adolescents. És inimaginable no tenir-ne, i cal mostrar-ne la darrera versió. Serveixen, sobretot, a més d’altres aspectes secundaris, per menysprear qui no en té, o qui té un model sense tantes prestacions.

Ni les primàries ni els smartphones han existit sempre. Són invents recents. Uns acaben d’arribar; d’altres, com les primàries, n’hem sentit parlar des de fa més temps.

Els primers mòbils van començar a ser vistos per aquí a la televisió, despús-ahir, a les sèries americanes, on sortia, sempre a l’institut, un masclet amb un telèfon enorme, gran com una sabata, que li arribava de l’orella a la boca. Freud s’ho mirava sense dir res. El que podríem dir ‘adolescenciació’ general de la societat, que és la forma actual de l’imperi de la mercaderia, n’ha estès l’ús sense límit.

Les primàries són més antigues, però també arriben de mà dels Reis Mags d’Occident, és a dir dels Estats Units.

Ja fa anys que, almanco els aficionats a l’arquitectura, vàrem haver d’aprendre què eren unes primàries. Record el desconcert que ens va produir, en aquell temps de la televisió en blanc i negre, un projecte de Mies van der Rohe acabat d’arribar, fet als anys 50, per a una Convention Hall a Chicago. Convention Hall : i què és això? Hi ha biblioteques, hotels, ajuntaments, teatres, sales de concert, escoles, presons, mercats, però ‘sales de convencions’... Què és això? Era un edifici per fer les convencions per triar els candidats electorals. És a dir, un edifici per fer el gran acte final de les primàries. I la nova pregunta: primàries?, què és això? Ho vàrem acabar aprenent, amb lliçons cada quatre anys, repetides a les notícies -és a dir, a la propaganda.

El projecte de Mies, que no es va construir, era un enorme espai lliure. Encara que Mies fos un dibuixant excepcional, a la perspectiva no hi havia res dibuixat. Mies, que no treballava més que quan era estrictament indispensable, i que es començava a llevar del llit a migdia, a temps pel primer dry martini, havia fet la perspectiva retallant i aferrant quatre fotografies, que es bastaven, sense cap més detall, per donar la imatge de la gran sala plena amb la gentada d’una tumultuosa i enfervorida convenció.

Tres faixes horitzontals: a dalt, la fotografia d’una malla espacial blanca, que figurava l’estructura de la coberta; enmig, mostres de marbre verd amb els escuts dels distints estats figuraven les parets interiors de la sala; a sota, una taca color sèpia que, mirada de prop, era un muntatge fotogràfic de milers de persones amb els capells, cocardes i cartells dels candidats. Fixant-s’hi, es podien distingir entre la gent dos “ I like Ike ”, m’agrada Eisenhower, el cèlebre eslògan que s’havia utilitzat per fer-li guanyar les eleccions del 52.

Un quart retall fotogràfic, descentrat cap a un costat, exempt, mostrava una enorme bandera americana surant sobre la gent, com un àngel venint del cel per endur-se el candidat amb ell, o com un d’aquells avions que aquells dies bombardejaven Corea.

En resum: vàrem aprendre que les primàries eren una cosa que feien els americans. I compreníem per què ho feien. Els dos partits majoritaris dels Estats Units no eren partits a l’europea, són empreses d’una altra mena, i són ells els qui necessiten fer primàries: les primàries són el mètode per escollir candidats d’aquells partits que tenen com a única activitat la participació en conteses electorals, per després dedicar-se als afers parlamentaris, és a dir als afers.

Però allà on una associació de gent, també un partit polític, té una activitat continuada, que participa de la vida i lluita quotidiana, allà el mateix procés va organitzant, constituint i decantant els representants, identificats sense més requisits per la gent. És així com ho fa la riquíssima vida associativa -local, civil, política, cultural, educativa...- dels mateixos Estats Units, que produeix per si mateixa els seus representants naturals, sense necessitat de primàries.

Ara les primàries han arribat fins aquí. Són un producte mercantil; tenen poc a veure amb les necessitats de la lluita per la democràcia. És el mateix viatge que ha fet arribar i entrar el mercat a la Universitat (se’n diu Bolonya, però és Amèrica), a la sanitat, a l’ensenyament, a les pensions... És l’imperi de la mercaderia, que no accepta cap territori sense conquerir.

Les primàries són la conversió dels afiliats i simpatitzants en clients, convidats a triar el nom del futur cotxe, a escollir el personatge que segueix al concurs,

Les primàries són mercadotècnia. Hi ha gent tan astuta que creu que es pot emprar l’arsenal de l’enemic en benefici propi. Sens dubte que sí, i profitosament. Qui sap vendre cotxes sap vendre sabates, bíblies o candidats. Però seria menester esbrinar si amb els instruments de l’enemic es pot construir qualque cosa diferent de la ‘democràcia’ de l’enemic.