Primavera, eleccions i desencís
Ha arribat la primavera, comença la caloreta i s’allarguen els dies, i de la mà del bon temps arriben també les eleccions del 28 de maig. I és que en poc menys d’un mes haurem de triar els nostres batles i renovar els membres del nostre Parlament i Consell.
En aquest enrarit ambient preelectoral, he gaudit d’una o dues bones converses amb els meus alumnes del darrer curs de Batxillerat. Alguns d’ells ja tenen els 18 anys i, amb la il·lusió de la primera vegada, es disposen a exercir el seu dret a vot. En una d’aquestes tertúlies, parlant de la bolla i el món, un al·lot em va fer una pregunta que no vaig saber respondre del tot: “Com és possible que cada dia hi hagi més partits d’extrema dreta a Espanya, Portugal o Itàlia?“. I hi va afegir: “Com és possible que a França, que és la quinta essència dels valors republicans, la gent voti Le Pen?”. He de dir que la pregunta em va fer reflexionar.
Anem a pams. Recordem que a les darreres eleccions presidencials a l’Hexàgon la candidata del Front Nacional, Jean-Marie Le Pen va obtenir més de 13 milions de sufragis, un 41% del vot. Què està passant més enllà dels Pirineus? Els experts, com el politòleg Jean-Yves Camus, apunten a una sèrie de factors. El primer d’ells són les crisis socials que hi ha hagut els últims anys, com la de les armilles grogues. La inflació i la degradació de l’estat del benestar ha generat un fort malestar a la societat francesa. En segon lloc, l'auge de la ultradreta també està lligat als perdedors de la globalització, com els treballadors que perden la feina per la deslocalització d'empreses o gent que perd el seu estatus social. Així s’entén millor perquè els directius, la gent amb estudis universitaris, la població de les grans ciutats i els jubilats van votar Macron, el president sortint, mentre que els obrers i empleats van ficar a l'urna la papereta de la ultradreta. En resum, digues-me com et va la vida i et diré qui vas votar.
A tot això s'hi ha de sumar un tercer element, l’aparició d’elements com Eric Zemmur. Aquest periodista és conegut per les seves opinions controvertides sobre la immigració, l'Islam o l'avortament. És antisemita i profundament racista i euroescèptic, cosa que ha permès presentar Le Pen com una moderada. El taulell polític vira cap als extrems a França sense remei.
A més, a tot aquest desgavell s'hi ha d'afegir un profund desinterès per la política, i és que la participació electoral en el país de la baguette és baixíssima. A tall d’exemple, un botó: a les darreres eleccions legislatives (2022) i europees (2019) anà a votar la meitat del cens i a les regionals i municipals (2021) només un terç.
Als països democràtics hi ha dues interpretacions sobre l'abstenció a les eleccions. La primera és que les coses van relativament bé i, com a conseqüència, no cal anar a votar. L'altra interpretació és menys optimista: quan els ciutadans no van a votar és perquè no esperen gaire dels polítics, perquè la gent té la sensació que votar no repercuteix en els seus interessos, idees o nivells de vida. Jo em qued amb la segona. D’aquesta forma l’abstenció debilita la legitimitat democràtica, malgrat que el sistema l’admet i tolera implícitament com a forma d’expressar el sufragi. El missatge per part dels polítics de l''establishment' és clar: “Si no vas a votar, és el teu problema, nosaltres seguirem aquí.”
Tot plegat em recorda a l’obra de Charles Guilly. Ell, al seu llibre No society. La fi de la classe mitjana (Taurus, 2019), considera que davant la globalització les classes dominants occidentals han entès perfectament el missatge: “Els doblers no tenen pàtria”. Això suposa una espècie de 'secessió' de les elits de cada país, que abandona el bé comú i el lideratge de les seves respectives societats, i aquestes, desorientades, es van empobrint i descomponent a poc a poc, víctimes del neoliberalisme.
Davant aquest trist escenari les classes populars no han quedat de braços plegats. Guilly considera que el sorgiment del 15M, el Procés independentista català o el sorgiment de Vox, per posar tres exemples ben dispars, no són més que la part visible d'un soft power exercit per les classes populars, que estableixen la seva pròpia agenda. Si aquests moviments seran capaços de fer que alguns temes tornin a ser prioritaris o si, en canvi, acabaran reintegrats en el sistema, el temps ho dirà.
Recordem tot això aquests dies, perquè potser convé que dilluns vinent, a més d'anar a la platja o menjar una paella amb els amics, passem per la manifestació que organitzen els sindicats amb motiu del dia del treballador. De motius per a la reivindicació no en falten.