PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSCrítica musical de Jordi Garcia-Soler (Barcelona, 1947-2020) a l’'Avui '(26-V-1979). Era la primera actuació a Barcelona de Tina Turner (Tennessee, USA, 1939-Küsnacht, Suïssa, 2023). Va morir el passat 24 de maig, dia en què es complien quaranta-quatre anys del seu debut barceloní. Malgrat les expectatives, el públic no va omplir del tot aquella nit el Palau Municipal d’Esports. I alguns comentaristes no preveien que la fama de la Turner encara creixeria.
Encara que amb massa retard i a desgrat dels seus ja gairebé quaranta-set anys, Tina Turner va ser la protagonista excepcional, dijous passat a la nit, d'una vetllada musical memorable que se celebrà al Palau Municipal d'Esports de Montjuïc i que fou, sens dubte, una de les millors sessions de la temporada d'enguany a Barcelona. Amb un acompanyament completíssim -ultra als ballarins Ravah Daley, Jerrone Turner, David Uwerther i Edna Richardson, un bon grup instrumental format pel pianista Kenny Morre, el tecladista Chuck Osteem, el guitarrista Leonard Macaluso, el baixista William Haynes i el baterista Norman Arrington- però per damunt de tot amb la seva personalitat artística d'excepció, Tina Turner ens va oferir un molt bell exemple de la seva manera de fer dalt de l'escenari estant, estructurant la seva actuació en dues parts clarament diferenciades, per bé que lògicament unides per una mateixa concepció de l'espectacle musical com a forma d'expressió total d'una personalitat. Coincidint amb la presentació a casa nostra de Rough, el seu darrer àlbum discogràfic, Tina Turner va oferir-nos una bona mostra de la seva duresa, de la seva agressivitat interpretativa. Una actuació de Tina Turner no és mai un mer recital o un simple concert en el decurs del qual els espectadors poden assistir a una demostració esplèndida d'una cantant excepcional, sinó que esdevé també una gran festa d'exaltació lúdica del cos, una manifestació inigualable de la capacitat de comunicació gestual. El The Acid Queen de Tommy [cançó del grup The Who adaptada el 1976 per Tina Turner], la reina mítica del «soul», la companya d'Ike Turner [el mític grup Ike & Tina Turner que llavors ja s’havia disgregat], és una artista d'una personalitat singularíssima. Partint d'unes dots vocals excepcionals, que domina i doma amb encert i sensibilitat, Tina Turner basteix tot un espectacle basant-se en una comunicació que és la conseqüència lògica d'un afany expressiu natural, i que mai no respon a la sofisticació derivada d'un procés d'assimilació. A desgrat dels seus anys, Tina Turner continua amb la seva força interpretativa de sempre, una força capaç de superar totes les barreres i d'imposar-se amb contundència, càlidament i durament, agressivament i sensiblement, sense haver de renunciar a res d'allò que des de fa un grapat d'anys és la clau del seu treball: l'adequació de tot un cos en moviment a la interpretació d'uns ritmes musicals capaços de comunicar i suggerir idees, sentiments, estats d'ànim, vivències...