La primera ministra finlandesa i el gaudi

He vist els vídeos de la primera ministra de Finlàndia, Sanna Marin, ballant alegrement amb la seva colla d’amics. Reclama el dret a l’alegria, al plaer i a la xerinola, malgrat la responsabilitat pública que assumeix. Fa gràcia, tan jove i disposada, malgrat la rondinera de molts que voldrien que els polítics somriguin menys i pateixin més. És bo divertir-se de tant en tant! Sí, però com, en quines condicions i amb quina companyia? Segur que es divertia de debò? Potser s’havia pres alguna cosa? Marin es va veure obligada a passar pel test antidrogues, que va donar negatiu. Diguem-ho clar: tanta diversió és sospitosa, sobretot perquè sembla massa natural. No és una diversió per penjar a Instagram i fer la viu-viu sinó que pintava massa bé, com si fos autèntica. I doncs? Una primera ministra ha de viure angoixada pels problemes que l’assetgen. Patir d’insomni, pel cap baix. Però gaudir de veritat? Aquest és el punt insuportable. Sortir de festa i divertir-se tal com raja, sense vòmits ni comes etílics, sense punxades a la discoteca o sense haver-se pres alguna cosa, i al damunt amb amics i no amb desconeguts. On s’és vist? En general, sembla que diversió i evasió van juntes, o almenys és el que pensen la majoria dels qui, per divertir-se, necessiten alcoholitzar-se o perdre l’esma. Jessica Bennett, del New York Times, publica un article titulat “Ens tornarem a divertir?”, en què planteja la dificultat de divertir-se espontàniament en un món on les obligacions, la planificació i els projectes de vida es gestionen fins a morir. Així doncs, divertir-se és més complicat del que podria semblar d’entrada. Bennet planteja que, tot i que la gent ja havia perdut el to de la diversió abans de la pandèmia, aquest fenomen de no saber com divertir-se es va accentuar amb la mortificació col·lectiva dels confinaments. L’aïllament social i la separació amb els altres ens ha fet oblidar que podem riure, cantar i ballar tranquil·lament, sense estar col·locats. Bennett atribueix aquest no saber com divertir-se a les múltiples obsessions del culte al cos, els règims, l’autoajuda i l’orientació general a la productivitat i el rendiment. Tothom sap que divertir-se de manera gratuïta, perquè sí, constitueix una solemne pèrdua de temps. Perdre el temps està completament penalitzat, encara que tothom ho recomani (només cal obrir internet en èpoques de vacances, on t’expliquen com desconnectar, quan i on). Tanmateix, l’error de Bennett és abordar aquest afer tan radicalment humà des del conductisme i les estratègies del manual d’instruccions. El problema que tenim –diu ella– és que, de tant organitzar la vida, hem oblidat gaudir-ne. Ara haurem d’aprendre a divertir-nos altra vegada. Doncs mala notícia: a divertir-se no se n’aprèn. La qüestió és més difícil d’abordar. Primer, perquè divertir-se depèn de cada persona: hi ha gent que troba avorrit pujar a la muntanya i en canvi es diverteix anant en globus o en bicicleta. Es tracta d’una experiència subjectiva i singular, immediata, que no es pot planificar. En segon lloc, divertir-se no pot ser el contingut d’un manual d’instruccions, com qui segueix el tutorial per muntar la llibreria. El problema de la diversió és que, en el món actual, en què teòricament tot és possible i res no està prohibit, divertir-se s’ha convertit en una obligació que impedeix justament això: divertir-se. Perquè per estar content i passar-s’ho bé no fa falta que t’ho manin. Quan divertir-se esdevé una ordre massiva (per això les xarxes van plenes de gent que fa veure que es diverteix molt, i en realitat és tot una llauna), s’acaba la diversió. Llavors, si no hi ha diversió, ens sentim culpables de no ser tan enrotllats com se’ns reclama. El sentiment de culpa, però, no ens fa realment culpables. Només és un sentiment.

 En català tenim una bonica paraula: gaudir. Significa passar-s’ho bé, o fer un bon ús d’alguna cosa. Alguns gaudis són inoperants: col·lapsen l’alegria de viure i la converteixen en una simple satisfacció. Omplen els buits de les vides impossibles: totes les substàncies addictives en serien una mostra. Altres gaudis, però, empenyen la vida endavant i fan possible l’escriptura, l’art, l’amistat, l’amor. En aquest cas, el gaudi va més enllà de la diversió, però la pot incloure. En el gaudi hi ha la joia de viure, l’atzar d’haver copsat el plaer del moment, l’instant imprevist en què tantes coses es revelen amb una nova intensitat, en el matís fugisser i únic. Així doncs: gaudim de la bona manera, i fora culpes.