La primera vegada

Arriba a peu a l’escola. Com que no en sabia les tresques, ha deixat el cotxe abans, en una costa ampla amb palmeres a banda i banda. Li sobra temps i ja li va bé caminar. 

L’edifici és impressionant. Externament ocupa el 100% de la illeta amb tres pisos de parets altes d’una certa severitat. S’hi accedeix per una entrada escalonada que de fet és un túnel que desemboca en un enorme pati central. Ni una ànima. Li ve al cap la Gare du Nord.

D’una porta de l’esquerra surt la cuinera amb un davantal de quadres de colors sofridets. Li confirma que és prest i que encara no ha arribat ningú. Es miren amb curiositat. Encara no saben que amb el temps acabaran intimant. Especialment durant el viatge d’estudis que faran per Pasqua amb els alumnes de 8è –Madrid y alrededores–, quan dedicaran el tiempo libre a instruir els cambrers de Fuencarral sobre les proporcions canòniques d’una ‘rasca’. Ara, però, ella es limita a indicar-li la porta de la sala de professors, davant per davant de les cuines, a l’altra banda del pati.

S’hi acosta, pica a la porta tímidament... però efectivament encara no hi ha ningú. A pesar dels finestrals, la sala resulta fosca i poc funcional. La travessa una gran taula de noguer de peus entorcillats. A les parets, vitrines de morer fosc. En un racó, una farmaciola blanca amb una creu vermella i un moderníssim telèfon de monedes.

S’entreté contemplant les vitrines plenes de trofeus esportius i admira una vegada més la inesgotable creativitat de l’orfebreria commemorativa. Aviat sabrà que els equips de bàsquet del centre són tot un referent comarcal gràcies a l’entusiasme del jove professor de gimnassi i a l’incondicional voluntarisme d’un bon grapat de pares. A la part esquerra, les vitrines custodien valuosos materials didàctics: els racionadíssims guixos de colors, els escaires i compassos de pissarra, el preuat projector de filmines... i una rica col·lecció d’animals dissecats.

Sent veus que travessen el pati i la porta s’obre de bat a bat. Entra una colla de mestres –vellíssims, pensa– comentant animadament les novetats familiars i les vacances just acabades. Sembla que tots les han passades al Port. La recepció és entusiasta. Acostumats a una plantilla immutable i estrictament comarcal, el nou perfil –jove i de Ciutat– és un exotisme estimulant. Palma és enforíssim. Tant, que durant el curs s’acostumarà a fer petits encàrrecs per als companys: fer gestions a Delegació, recollir talonaris de la Mútua, comprar un jersei igual que el seu...

Una mestra alta pren la iniciativa i fa les presentacions. Amable i eloqüent, li explica que es jubilarà a final de curs, que per això és la directora. Una arrelada tradició corporativa, com les altres que anirà incorporant al llarg dels trimestres: la carrossa de les Beneïdes, la pujada al Santuari, els premis Moraduix del dinar de final de curs... L’efusiva conversa dels mestres posa en evidència un singularíssim sentit de l’humor, especialment subratllat pel dialecte local, que se li aferrarà en qüestió de setmanes. Els ulls de vidre d’una geneta continuen fitant-los des de la vitrina, però la cordialitat dels companys ha esborrat tota inquietud. S’hi trobarà bé aquí.

A l’escola, projectada per Guillem Forteza als anys 20, tot és ciclopi: les sales, els sostres, els corredors... Fer feina en un edifici històric li resultarà fascinant. Un dia d’hivern, això sí, aprofitarà l’hora de dinar per córrer a l’elèctrica del carrer Major a comprar un radiador que temperi les amenitats de l’arquitectura d’època. Ho considerarà una contrapartida assumible.

Primer toca planificar. Aviat entén que, aquí, preparar un curs no té res de burocràtic. Consisteix bàsicament a pujar i baixar pupitres per escales inacabables i espolsar armaris i calaixos atrotinats. També buiden col·legiadament uns antics magatzems que s’han de convertir en aules de compensatòria i d’educació especial, les grans apostes del Ministeri per a aquell curs escolar. Entre les relíquies desenterrades als trasters, hi apareix una bolla del món amb països estranys: Sèrbia, Estònia, Letònia, Lituània... No n’havia sentit a parlar mai.

Els preparatius –sense pantalles, ni protocols, ni coordinacions... són concrets, tangibles, autogestionats. El contacte humà és estret i el temps transita a un ritme assumible.

A la fi comença el curs. La seva aula és al pati dels petits, més reduït. Les classes s’ordenen al voltant d’un espai en forma de ferradura, obert cap al parc municipal. A la porxada de l’aula rep i saluda tots els pares, que li entreguen els fills entre presses i recomanacions. A mig matí s’atura un instant, mira els infants un per un i sent que l’aula és el centre exacte de l’univers. Sap que sempre serà així. A només 22 anys ja ha trobat el seu lloc al món.