Primeres tardes amb Donald
1. ¿Un suposat ultraliberal que basa la seva política econòmica en implementar mesures ultraproteccionistes, fixant aranzels a tort i a dret? ¿Un suposat aïllacionista que enfronta el seu país a mig món i vol remenar les cireres en tots els conflictes existents? ¿Un suposat ultraconservador que ha portat una vida de bohemi faldiller, que és al·lèrgic a la religió i que no té cap respecte per les tradicions institucionals dels Estats Units? ¿Un suposat multimilionari que es passa el dia pidolant a multimilionaris de debò per obtenir fons destinats a la seva campanya? ¿Un suposat ultrapatriota que no vol pagar impostos? ¿Un suposat obsés de la seguretat que fonamenta la seva acció política en imprudents cops de volant, decisions erràtiques i agendes caòtiques? ¿Un suposat defensor de les arrels europees dels Estats Units que no vol saber res dels seus avantpassats alemanys? ¿Un suposat representant de les classes populars que viu envoltat de luxes? ¿Un suposat antisistema que ha basat totes i cadascuna de les decisions que l'han portat a ser on és en saber endinsar-se al mateix cor del sistema? Etcètera, etcètera, etcètera. "Ex contradictione quodlibet" és una expressió escolàstica que al·ludeix a una regla lògica derivada. Si fa no fa vol dir que partint d'una contradicció es pot arribar a qualsevol afirmació, per estranya que sigui. L'expressió, encunyada en algun remot scriptorium monacal quan es provava de deglutir Aristòtil, té ara una actualitat extraordinària, com acabem de veure. En efecte: a partir de contradiccions, qualsevol cosa, inclosa la més absurda que puguem arribar a imaginar.
2. Donald Trump està sobreactuant. Deu molt al seu públic, als seus fidels votants, i paga el deute portant el seu personatge fins a límits que no estaven previstos ni tan sols en la seva pròpia narrativa. L'altre dia va dir una cosa que em va cridar l'atenció. Feia referència a l'inevitable tret al peu col·lectiu derivat d'establir uns aranzels desproporcionats a Mèxic i al Canadà. "La gent ho entendrà", va dir. Això és molt significatiu. Sap del cert que el vot que l'ha tornat a fer president no tenia cap base propositiva: era purament reactiu. Sap també –ho ha sabut sempre– que tot això no va de dades macroeconòmiques, ni d'exportacions i importacions, ni de res per l'estil, sinó dels valors associats a un determinat model de família o a un altre. Per aquesta raó no és gens sorprenent que les seves primeres mesures, per descomptat sobreactuades, anessin adreçades contra la institucionalització del món queer/woke. La majoria dels nord-americans el van votar per aquesta raó, i ell no fa res més que ser conseqüent amb allò que legitima democràticament el seu mandat. Com passa arreu del món, el progressisme no postmodern, el vell progressisme basat en la idea d'igualtat i no en l'exacerbació de la diferència ultraminoritària, sap que en aquest context hi té totes les de perdre. La recomposició ideològica del Partit Demòcrata, que és l'únic remei per fer-lo fora, implica desempallegar-se d'històries que no tenen res a veure amb la immensa majoria de les classes mitjanes i populars dels Estats Units. A Trump això no li aniria gens bé: prefereix enfrontar-se a la cosmovisió queer/woke, vol batalles culturals, perquè així té totes les de guanyar. Fent política de debò tot seria molt més complicat.
3. ¿És probable que estiguem començant a presenciar, en rigorós directe, la fi de l'hegemonia imperial nord-americana? Podria ser, tot i que amb alguns matisos importants. En termes escènics, la sobreactuació dels primers dies del segon mandat de Trump recorda, si se'ns permet la llicència hiperbòlica, la de Calígula, tot i que en una versió de telefilm baratet: nomena cònsol el seu cavall Elon Musk, decapita –en un sentit figurat– el primer que es creua al seu camí, pren mesures de caràcter panem et circenses, etc. Però hi ha una diferència. En temps de Calígula, l'Imperi Romà era un enorme, imponent, inexpugnable bloc de granit en tots els sentits. No tenia competència real (parlo dels temps de Calígula, no dels posteriors). Els Estats Units de Trump, en canvi, són avui qualsevol cosa menys una pedra monolítica: amb una bufada tecnològica de la Xina, una traveta comercial de l'Índia i un calbot militar de Rússia poden quedar fora de joc en un tres i no res (no ens esmento a nosaltres, a Europa, perquè només som un actor secundari de l'escaquer internacional). Què pot passar, doncs? Tenint en compte que d'una contradicció se'n pot esperar qualsevol cosa, més val no fer gaires prediccions.
