La princesa
Aquesta setmana he pogut gaudir de la minisèrie Munar, d’IB3. Aquest és un documental sobre l’expresidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, que recull més de 40 entrevistes a expolítics, periodistes, jutges, fiscals i policies. Una de les millors produccions que he vist en el darrers anys a la tele.
S’ha de dir que la figura de Munar és novel·lable i en el programa li treuen prou suc. Nascuda a Barcelona, filla d’un guàrdia civil, va ser la batlessa més jove d’Espanya el 1979. Iniciava així una carrera meteòrica que va passar per la Conselleria de Cultura, la presidència del Consell i del Parlament. Ara bé, sobretot, Munar va ser la líder indiscutible d’Unió Mallorquina (UM).
I amb raó. Sota el seu lideratge (1992-2010), UM va reviscolar. Recordem que els seus, en els anys 80, comandats per Antoni Pons i Pere Morey, havien iniciat un lent procés d’acostament al PP de Cañellas, que ella va aturar en sec. Així, va rompre amb la sacrosanta idea que els regionalistes liberals eren els aliats naturals dels conservadors espanyols. A més, i en paral·lel, va impulsar un rearmament ideològic del seu espai, que es va materialitzar amb la refundació d’UM, fusionant-se amb Convergència Balear i la Unió d’Independents de Mallorca. En aquell moment el partit passà a definir-se com una força de centre, nacionalista i liberal. Cercava així un espai propi i diferenciat que prenia Pujol i Arzalluz com a referents.
Dona en un món d’homes, no es pot negar que Munar va marcar una era política. Ella, amb els seus 2 o 3 diputats, va decidir entre 1995 i 2011 els governs de les Illes Balears. El seu partit va afavorir la creació del primer pacte progressista de tot l’Estat, que avui es reprodueix a escala estatal amb Sánchez i els seus ‘socis d’investidura’. Primer al Consell, després al Govern. En aquest context, tothom la festejava, des de n’Antich a en Matas. Ella va utilitzar el seu poder per impulsar campanyes i accions a favor de la llengua catalana, la millora de la xarxa d’equipaments municipals, la promoció de l’esport base, la caça i l’atenció a la gent gran, entre altres coses. També, com no, des dels seus despatxos –i amb els seus socis de govern mirant cap a un altre costat–, s’impulsaren obres faraòniques i tripijocs diversos, com el desdoblament de la carretera Palma-Manacor, que, a la llarga, es demostraren focus de podridura política.
La bicoca es va acabar quan des de Madrid començaren a investigar el seu partit. En aquells anys, els recursos per fer front a la corrupció es multiplicaren sota l’impuls del govern Zapatero. Així, els casos de corrupció anaren estrenyent el setge a la princesa de Mallorca, fins que, al final, va entrar a la garjola. Era el final d’una època d’impunitat, sobres i suborns sota el paraigua de la política urbanística. El tema no és menor. Segons la plana web Casos Aislados, hi ha més de 500 casos de corrupció arreu d’Espanya que suposen un frau de 250.000 milions d’euros, el doble del que rebrà el país mitjançant els fons Next Generation (creats per fer front a la crisi generada per la covid-19).
Arribats aquí jo em deman si els països tenen els governants que es mereixen. Crec que no sempre (o els iranians es mereixen Ali Khamenei?). Però potser sí que tenim la classe política espanyola que ens mereixem. Al cap i a la fi, entre tots, lliurement, l’hem triada. I potser hauríem de començar a admetre la nostra hipocresia col·lectiva davant el joc de la corrupció, perquè la majoria ha estat condescendent amb aquest tema. M’explic. Vivim en un país on l’economia submergida representa un 23% del PIB, quasi el doble de la mitjana de la UE. A més, i segons els darrers estudis de l’Agència Tributària, Espanya perd 6.000 milions per fraus en el pagament de l’IVA. La situació no us sorprèn, veritat? Es critica l’adversari per allò que un mateix practica. Si la imputat és un altre partit, ha de dimitir immediatament. Quan és del seu, es disculpa sense rubor.
I aquí em venen al cap els darrers minuts del documental d’IB3. S’hi afirma que, en la proliferació de casos de corrupció, moltes peces varen quedar en un no-res i deixaren desenes de damnificats entre els militants i simpatitzants d’UM. I es plantegen, de manera velada, unes qüestions de fons: per què parlar de la corrupció de Munar i els seus, quan és un tros mínim de la tortada de la corrupció? Es varen acarnissar amb el partit regionalista o, en canvi, la justícia és igual per a tothom? Miquel Rosselló, exlíder d’Esquerra Unida, ho té claríssim. En el documental afirma: “Es varen atrevir amb Munar perquè era d’un partit petit i no espanyol”. La resposta, de fet, la tenim en els mateixos quatre capítols de Munar. A veure quan fan la minisèrie sobre Matas, Urdangarin o el PP. De l’arbre caigut, tothom en fa llenya, dirien.