Principi de realitat
No és cert, com sosté Vox, que les mesures contra la saturació turística del Govern de Marga Prohens estiguin “plagiades” de les del Govern de Francina Armengol. Però sí que coincideixen en molts aspectes. Això succeeix per diversos motius, però segurament el principal és el principi de realitat, que vol dir que la realitat sempre acaba per imposar-se a les fantasies. Vox (un partit en permanent descomposició interna) viu instal·lat en una fantasia neofranquista, en què el món sencer ha quedat a viure dins una pel·lícula de Paco Martínez Soria. Però la vida de les persones té unes altres preocupacions i unes altres prioritats i, per tant, les necessitats que han d'atendre els governants van per altres camins.
Qualsevol govern de les comunitats que pateixen els efectes del turisme de masses ha d'acabar afrontant els problemes que se'n deriven, començant pel de l'habitatge, l'accés dels ciutadans a un lloc digne on viure. A Catalunya, el nou president socialista, Salvador Illa, ha anunciat un pla ambiciós de construcció de 50.000 habitatges d'ara fins al 2030, amb 1.100 milions d'euros d'inversió cada any durant aquesta legislatura. Prohens no té poder econòmic per pensar en una operació equivalent, perquè en realitat les Balears estan encara més greument infrafinançades que Catalunya. En comptes d'aixecar la bandera anticatalana, repetint que les Balears hauran de pagar el finançament singular reclamat pels catalans (al contrari, els càlculs dels entesos indiquen que en sortiríem beneficiats), tindria molta més lògica que les comunitats més maltractades en finançament i inversions, que no per casualitat són les que formen els Països Catalans, fessin força plegades a Madrid per corregir d'una vegada aquesta situació. Però prevalen les inèrcies, els prejudicis nacionalistes (del nacionalisme espanyol, que és el nacionalisme que veritablement fa de llastre a gairebé tot) i els discursos d'enfrontament i odi, que són els que agraden, justament, a Vox.
Prohens fins ara no ha fet altra cosa que complaure aquests socis (fins i tot quan han deixat de ser-ho, ni que fos només nominalment) i seguir el full d'instruccions i els argumentaris que els arriben des de la seu central del PP al carrer de Génova, aquella que va ser pagada en B. Al PP de Madrid també viuen en un món de fantasia, que han titulat “derogar el sanchisme”, i això els du a contradiccions aparatoses i a caure en trampes que ells mateixos han parat, com s'ha vist aquests dies amb un nou intent, particularment penós, d'utilització de les víctimes del terrorisme.
Però els presidents autonòmics viuen una mica més a prop de la realitat dels seus territoris que els mals il·lusionistes de la política madrilenya. Aquesta mateixa setmana Prohens ha hagut d'admetre, a Brussel·les, que és urgent la reindustrialització de les Balears, i minimitzar el que ella mateixa ha descrit com “la gran dependència turística” de l'economia d'aquestes Illes. Quan Prohens es posa d'acord amb MÉS per votar les mesures contra la saturació, Vox fa veure que s'escandalitza, li diuen “Marga la Roja” i l'acusen de doblegar-se davant dels “dogmes de l'Agenda 2030”.
La necessitat de Prohens d'aprovar els pressupostos, nedant entre les aigües brutes de Vox i una geometria variable encara per explorar amb la resta de grups de l'oposició, defineix la cruïlla en què es troba el Govern de Prohens, un any i escaig després de la formació: assumir el principi de realitat i, per tant, obrir-se a la negociació i al diàleg, o deixar-se endur per les fantasies ultranacionalistes de Vox i de la seva pròpia cúpula. El PP, amb la seva estratègia ayusista de tensar al màxim la corda a tot arreu, recull el que ha sembrat, i constata que pot arraconar els altres, però també s'acorrala a ell mateix.
