Privilegis per a rics estrangers

Que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra. El consell bíblic –perquè no es faci ostentació de la caritat quan es dona almoina– em ve al cap veient certes decisions públiques contradictòries. No parlo de propostes tèbies per acontentar tothom ni de fer marxa enrere per manca de suports, sinó d’anunciar una mesura amb un propòsit lloable mentre, simultàniament, se n'aplica una altra que va en sentit invers. Quan el diable estén la capa, per un costat tapa i per l’altre destapa.

Vegem-ne un exemple recent sobre els privilegis que s’ofereixen als rics estrangers. D’una banda, el govern de l’Estat ha anunciat que acabarà amb la concessió automàtica del permís de residència a qui compri un pis de cinc-cents mil euros en amunt. Una bona notícia, si deixem de banda que ens seguirem empassant les golden visa no immobiliàries (per aportacions a fons d’inversió, alguns de ben dubtosos, per exemple). I que un anunci, a mig camí entre el brindis i el compromís, és com la sardana, una bella dansa que es fa i es desfà. Portugal, des del cas de corrupció Laberinto, vinculat a aquests permisos, va estar uns anys fent malabars fins que les va eliminar. En tota la CE aquest tràfic de ciutadania només es manté a Malta, Grècia i Itàlia, a més d’Espanya. La Comissió el considera “incompatible amb les normes de la UE”. No hi ha només riscos –en matèria de blanqueig, evasió fiscal, corrupció, finançament del terrorisme, infiltració de la delinqüència organitzada i seguretat– sinó, com assenyalava Elena Costas en un article recent, una desigualtat feridora en termes de justícia migratòria.

D’altra banda, en paral·lel, fa gairebé 20 anys de la llei Beckham que estableix el règim fiscal especial per als nouvinguts benestants (impatriats és el nom tècnic). Se’ls considera no residents a efectes fiscals i no paguen l’IRPF ordinari. La gràcia (per a ells, no per als contribuents normals i corrents) és que només tributen per les rendes i els ingressos obtinguts a Espanya, no pels que s’embutxaquen per aquests mons de Déu. I, sempre que no passin de la modesta xifra de 600.000 euros, ho fan a un tipus fix del 24%, no a un tipus progressiu com tothom. Una autèntica ganga. La llei rep aquest nom perquè el futbolista del Madrid en va ser un dels primers beneficiaris. Feia tanta basarda que el 2015 se’n va excloure els esportistes. Però les modificacions posteriors (via llei de start-ups i via reglament) augmenten els avantatges i els beneficiaris d’aquest oasi fiscal, contràriament a la tendència europea a retallar-lo o suprimir-lo, com ha fet Portugal. Se’n poden aprofitar empleats per compte d'altri desplaçats o contractats a Espanya, administradors, emprenedors i professionals altament qualificats. En els nous col·lectius, però, no hi caben els autònoms, sinó els expats o els nòmades digitals, que treballen en remot i s’estableixen a casa nostra perquè volen. També s’hi poden adherir els cònjuges i fills, en una mena de reagrupament familiar tributari. Per a més inri, Hisenda ha deixat clar que, en cas d’atur, els afectats poden seguir acollits al règim una temporadeta.

L’objectiu comú de la golden visa –que permet transitar lliurement per l’espai Schengen– i la tributació dels treballadors deslocalitzats era “atraure inversions i talent” en un món cada cop més globalitzat i competitiu. L’argument grinyola, per molt argot business friendly amb què s’emboliqui. Quina emprenedoria i quina innovació s’atrau amb permisos per residir a qui no hi resideix o amb empentetes fiscals a qui no les necessita? On inverteixen? En què gasten, aquesta gent? Si alguna cosa tenen en comú aquestes mesures, de debò, és el tou de privilegis que són negats a la resta de forans que venen a viure i treballar al país. Catifa roja per a uns quants; sang, suor i llàgrimes per a la resta.

Sovint es passen per alt els vincles entre la desigualtat i la corrupció, que, de bracet, impulsen el descontentament, la desconfiança i el cinisme de què es nodreix el populisme. La desigualtat en el tracte alimenta una visió de la política i les institucions com a sistemes hostils o inútils per garantir la justícia i la imparcialitat. En societats escindides entre una elit poderosa i una massa empobrida disminueix el sentiment de tractar moralment els veïns i de contribuir al bé comú. Tothom va a la seva i escombra cap a casa, per poc que pugui. De la mateixa manera, es fomenta la mediocritat. Per què esforçar-se a fer bons projectes si la posició i els contactes, no la vàlua o el mèrit, ho poden tot? Al gos que té diners li diuen senyor gos. 

L’altre efecte col·lateral de les polítiques foreign friendly per a passavolants i temporers de luxe és l’encariment de l’habitatge lligat a l’especulació. L’impacte, que en alguns llocs és relatiu, pot ser significatiu en altres, i l’efecte simbòlic irradia més enllà: l’habitatge concebut com un luxe i la gentrificació com un efecte natural i imparable. L’efecte crida és innegable. L’Eixample de Barcelona, el barri vell de Girona... s’han convertit en un aparador del qual són expulsats fins i tot els fills de la classe mitjana, centrifugats a l’extraradi o amuntegats en pisos compartits. L’amalgama de guiris no estacionals, sumats als turistes ocasionals, hi ha contribuït decisivament, com explicava un reportatge de l’ARA. Hostes vingueren que de casa ens tragueren. Els fem l’estada tan fluida com el tràmit burocràtic, tan flonja com la pressió fiscal. Poden viure en anglès (en francès a l’Empordà), fer el brunch i portar la canalla a les escoles internacionals d’elit. La genuflexió dels autòctons és absoluta. L’esforç de veïnatge i d’integració només s’exigeix als immigrants, que no són altra cosa que els estrangers pobres. 

En moments de tanta gesticulació val la pena fixar-se en la coherència entre el que es predica i el que s’aplica. I concloure, a gust del consumidor, si darrere de la inconsistència hi ha un diagnòstic erroni, una voluntat erràtica o, senzillament, una presa de pèl.