El problema de l’autoestima lingüística dels catalanoparlants
No han estat poques les vegades que amics, familiars, coneguts propers i d’altres espontanis s’han mostrat incrèduls quan els he explicat que me n’anava a l’estranger per feina: "Però tu no estudiaves literatura catalana actual? Què hi vas a fer a Suècia?", "¿Faràs l’exposició en català en un congrés d’una universitat nord-americana? Vols dir que t’entendran?", "¿M’ho dius de debò que a Polònia hi ha gent que estudia per aprendre català?!"
Aquest mateix escepticisme va tornar fa uns dies quan explicava que estava preparant una classe sobre Marta Rojals i les variants dialectals de la nostra llengua per a alumnes de segon curs de català de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznań, una de les tres ciutats poloneses, juntament amb Varsòvia i Cracòvia, on es poden cursar estudis en llengua i literatura catalanes. La sessió amb tretze alumnes polonesos va ser meravellosa. A partir d’uns fragments d’una novel·la escrita en català nord-occidental, Primavera, estiu, etc., que no ha estat mai traduïda i sobre la qual es podria afirmar que va ser concebuda i escrita perquè fos intraduïble, vam parlar de les relacions existents entre una llengua i els seus parlants, dels sentiments de pertinença i d’arrelament, de contextos d’emigració i de conflicte lingüístic, i, fins i tot, de l’actual procés de substitució lingüística –de castellanització– que viu la ciutat de Barcelona. En cap moment els vaig amagar l’entusiasme, l’emoció i l’orgull que m’omplien mentre els sentia llegir i parlar en català. Al capdavall, jo visc en una ciutat, la capital del país, on menys del 25% dels joves tenen el català com a llengua d’ús habitual.
Des d’aleshores, i malgrat l’èxit de la sessió –no cal dir que el mèrit principal és per la feinada que fan els professors de català de la xarxa d’universitats de l’Institut Ramon Llull–, la topada, altra vegada, amb aquelles vacil·lacions prèvies: “Però, la classe, la impartiràs en català?”, era una constatació claríssima que els catalans i els catalanoparlants en general tenim l’autoestima lingüística i nacional tan baixa que ens costa creure que la nostra llengua i la nostra literatura són d’interès i s’estudien arreu del món. Tinc entès que a bascos i gallecs també els passa. Evidentment, als espanyols i als castellanoparlants no els passa mai.
Més enllà de qüestions vinculades al nombre de parlants i a les desproporcions de recursos econòmics i humans amb què compten les diferents llengües de l'estat espanyol, convé demanar-se per què som precisament els mal anomenats perifèrics els que tenim l’autoestima lingüística minada. Estarem tots d’acord que un no té una mala o pobra percepció de si mateix només per manca d’autoconfiança o de capacitat d’autoafirmació. Sempre n’hi ha un altre de més poderós que exerceix una pressió o un rol decisius. Aquest altre, en el cas de les relacions i l’estatus entre les diferents llengües oficials de l’Estat, seria el supremacisme lingüístic espanyol i la seva ideologia.
Segons el lingüista espanyol Juan Carlos Moreno Cabrera, que ha estudiat amb dedicació i rigor les característiques i el funcionament d’aquesta ideologia lingüística, la qual no només s’estén pels sectors més radicals i reaccionaris de l’espanyolisme, sinó també per totes les capes i tots els estrats de la comunitat lingüística castellanoparlant, el nacionalisme lingüístic espanyol se singularitza principalment perquè concep el castellà com una llengua intrínsecament superior a la resta de llengües de l’Estat. Aquest deix de superioritat inclou, naturalment, la convicció fortíssima i totalment acientífica que la llengua castellana és més fàcil d’entendre, més útil, més universal, i que és per això i per un cert estat de gràcia natural –i no per segles de coerció i domini– que s’ha convertit en la llengua comuna i en l’única que té dret a tenir una projecció internacional. Dit altrament, que les llengües diferents de la castellana no podran mai aspirar a tenir les mateixes garanties i el mateix reconeixement. Parlem, en definitiva, sempre del mateix, de qui té i de qui no té poder per imposar-se.
És evident que el resultat de tot plegat és que fa anys que els catalanoparlants vivim immersos en un procés de subordinació mental que ens ha convertit en parlants lingüísticament acomplexats, tal com diria Gerard Furest. I que, com assenyala Pau Vidal, aquest acomplexament es reflecteix precisament en una manca d’autoestima que no ens permet pensar-nos com una comunitat de parlants forta i autocentrada, amb prou orgull, dic jo, per creure que, entre moltes altres coses, la nostra llengua i la nostra literatura poden i mereixen ser estudiades arreu del món.
