El «‘problema catalán’», desactivat
De petits ens agraden les pel·lícules de bons i dolents: en la meva època, sobretot westerns i epopeies bèl·liques de la Segona Guerra Mundial. Contra el franquisme, a més, es vivia millor (si més no en termes ideològics i ètics). Amb els anys, la mirada va canviar. La realitat (i la ficció) es van embolicar, vam anar copsant matisos i sabors agredolços. La cosa va guanyar en densitat, en ambigüitat. I en interès, esclar. Hi havia dolents molt atractius i bons refotudament avorrits. Fins que totes dues categories van anar perdent el sentit infantil primari, substituïdes per persones (polítics inclosos) amb alts i baixos, raons i equivocacions, passions i defalliments. El cine feia temps que havia deixat de ser en blanc i negre, la vida tenia una fabulosa paleta de colors, inclòs el verd amb reflexos grisos, que és el color dels ulls de la meva mare.
La manifestació de la passada Diada va ser plantejada com una pel·lícula infantil de purs i traïdors, cosa que ja de per si feia basarda. Però és que a més el guionista de l’ANC es va confondre de bàndol, disparant a tort i a dret contra les pròpies files, per a entusiasme dels més abrandats, aquells que veuen botiflers o tebis a cada cantonada i que fa anys que van proclamant alegrement que sense morts i violència no s’arribarà a Ítaca. Tant hi fa que tinguin davant dels nassos la dramàtica guerra d’Ucraïna. La violència la carrega el diable, que per cert és un personatge terriblement humà.
El resultat de la Diada (no en termes d’assistents: la gent és resilient i tossuda) va ser un batibull en els missatges. Mentre la líder de l’ANC, amb samarreta negra i discurs antipolític, cridava “Ni oblit ni perdó”, “Foc nou” i “Fem-ho i fem-ho aviat” (amenaçant amb organitzar una llista electoral cívica), el president d’Òmnium clamava en el desert per un camí de conciliació i consens entre les diferents estratègies de l’independentisme. L’abrandament, en efecte, és més atractiu. La majoria silenciosa sobiranista, la de tota aquella gent que, sense caure en el sectarisme excloent i partidista, durant anys ha posat il·lusions i esforç per aconseguir un país més just i sobirà, ha anat deixant el protagonisme a la minoria dels exaltats. I les coses tenen conseqüències. Ahir mateix, en la concentració de l'1-O, hi va haver la vergonyosa escridassada a Carme Forcadell: cada cop menys i més barallats.
No és estrany que ara ens trobem que el Govern independentista de coalició toca a la seva fi. És un desastre que no hagin estat capaços de conviure al si de les màximes institucions de Catalunya: Govern i Parlament. ¿Tan difícil era pactar un mínim comú denominador estratègic? Qui ho havia de dir que els qui més volen un estat propi serien capaços de no aprofitar a fons l’autogovern propi: dins de JxCat s’ha anat imposant una retòrica del tot o res, rèplica sense matisos del pragmatisme d’ERC. Vox, PP i companyia deuen xalar com mai. “Antes se romperá Cataluña ”, Aznardixit al seu dia. Fa ràbia que tingui raó. Al PSOE li estalviaran ni que sigui la incomoditat d’haver de negociar en una taula de diàleg: ERC necessitarà el PSC, que cada cop lidera més les enquestes. Per a Espanya, doncs, “el problema catalán ” està políticament desactivat, almenys per una bona temporada. L’independentisme, enfangat en picabaralles, els està fent la feina. Camina com els crancs, decebent a cada pas els convençuts i foragitant els dubtosos. Sense adonar-se’n, aquesta és l’estratègia que han construït. No sembla la més intel·ligent.
Cinc anys després de l’1-O s’ha desaprofitat tota aquella empenta cívica transversal democràtica expressada als carrers el 3 d’octubre del 2017, quan fins i tot va sortir gent amb banderes espanyoles a reclamar el dret a votar en pau i llibertat el futur del propi país. Avui, enmig d’una crisi social i econòmica de calat, tenim una Catalunya extraviada. La desorientació postreferèndum s’està allargant massa.