El problema de l’Índia és ara el problema del món
Trigarem un temps a entendre del tot per què l’Índia s’ha vist afectada d’una manera tan ràpida i desastrosa pel coronavirus. Però hi ha una cosa segura: el problema de l’Índia és ara el problema del món.
Quan va arribar el virus, l’Índia es va confinar massa sobtadament i després va anar massa de pressa a desconfinar-se. El març del 2020, el país es va tancar en quatre hores, tot i que encara no tenia gaires casos. Milions de persones, moltes d’elles treballadores migrants, van quedar desemparades, sense menjar ni refugi. Tement un desastre econòmic, el govern va desconfinar el país abans que la pandèmia s’hagués acabat realment.
El que està passant a l’Índia ara és força similar al que va passar als Estats Units quan va patir les seves onades de coronavirus. Al març i a l’abril les morts van tornar a augmentar en alguns estats indis, però davant d’això els governs van tancar els ulls i van esperar que desaparegués el problema. Al cap i a la fi, la primera onada de virus de l’Índia havia reculat, per raons que encara no estan clares.
Per acabar-ho d’adobar, els estats de l’Índia tenen uns recursos propis molt limitats (un confinament costa diners, sobretot si es vol evitar perjudicar greument els pobres) i el govern central no s’ha ofert a pagar la factura. (L’any passat, als Estats Units, l’administració de Trump va ser, en comparació, molt més generosa).
Els governs dels estats, de manera gens sorprenent, van optar per prendre-s’ho amb calma fins que va ser impossible evitar prendre mesures. Mentrestant, la malaltia es va obrir pas a tot el país i van aparèixer noves mutacions. Com que el govern central no estava disposat a ocupar-se del problema, ningú feia un seguiment real del comportament de les noves variants. Fer massa poc i massa tard és la història del brot actual.
Ara el govern es comença a moure, però encara sembla reticent a adoptar una estratègia d’àmbit nacional. Tot i així, és evident que l’Índia necessita un nou confinament coordinat de manera centralitzada, potser focalitzar-se en els llocs on ja hi ha un nombre d’infeccions gran (les infeccions encara es concentren en menys de la quarta part dels districtes del país) i després anar cobrint progressivament les zones on calgui.
Una de les raons per les quals la resposta és encara lenta és la por del que pugui passar amb l’economia i, sobretot, amb els pobres si tornen els confinaments. El govern central podria accelerar les coses prometent transferències d’efectiu per comprar equipament de suport vital a qualsevol persona amb alguna mena de document emès pel govern en els llocs que estiguin confinats. Això hauria d’anar acompanyat de restriccions sobre la circulació entre districtes. Ara és l’hora de fer-ho.
Passa el mateix amb la vacunació. La posició del govern central és que la vacunació estigui oberta a tothom (si pots trobar una dosi), però l’hauran de pagar els estats o les persones a títol individual. El resultat serà que els que s’ho puguin permetre es vacunaran i alguns estats cobriran la resta, però la gent de tots els altres llocs es quedarà sense ajuda. Posar la vacunació gratuïta a l’abast de tothom i dedicar múscul administratiu i recursos humans suficients per fer-ho realitat tranquil·litzarà un país immers en el pànic, i potser protegirà el món.
També els governs dels altres països han trigat a reaccionar davant del desastre de l’Índia. L’administració de Biden no va anunciar que enviaria vacunes i ajuda d’emergència a l’Índia fins a finals d’abril, més d’una setmana després que la xifra diària de casos superés els 300.000. Ara el problema és tan enorme que el que es pot fer des de fora és relativament menor. Per descomptat, això no hauria de voler dir que els Estats Units i Europa deixessin d’enviar vacunes, oxigen i diners a l’Índia o s’abstinguessin d’aixecar la prohibició a les exportacions de components per fabricar vacunes. Una vida salvada és una vida salvada.
Però el món ha de mirar més enllà de l’Índia i actuar abans que sigui tard. No ens podem permetre el luxe de repetir l’experiència de la primera onada, quan no ens vam adonar de la rapidesa amb què pot viatjar un virus. Els països tampoc es poden deixar dur per un sentiment de falsa seguretat davant l’avenç de les campanyes de vacunació als Estats Units i Europa.
La variant B. 1.617 trobada per primera vegada a l’Índia ja s’està estenent molt més enllà del país. A l’Índia, sembla que s’han infectat algunes persones vacunades. Seria una ximpleria suposar que a Occident disposem d’unes vacunes “millors” que ens salvaran necessàriament. Els líders polítics i els científics han d’esbrinar què cal fer per combatre les variants, cosa que podria incloure dosis de reforç, noves vacunes, màscares i el fre a les mesures de desconfinament.
El més urgent, però, seria preveure la possibilitat que el virus s’escampi per l’Àfrica, on una campanya de vacunació que amb prou feines havia començat ara està en perill a causa de la situació a l’Índia, que ha deixat d’exportar vacunes a molts països que hi comptaven.
Això provocaria un desastre en països on el subministrament d’oxigen i els llits hospitalaris són extremadament limitats. Els Estats Units i Europa s’han de preparar per actuar ràpidament quan sigui necessari. Això vol dir enviar i fabricar vacunes el més ràpid possible i, potser encara més urgent, significa posar els mitjans per supervisar i fer proves globalment i estar preparats per enviar oxigen i equipament i proporcionar suport financer a les persones confinades.
Si ens preparem ara, tindrem la possibilitat d’evitar la repetició del malson de l’Índia.
Abhijit V. Banerjee i Esther Duflo van rebre el premi Nobel d'economia el 2019
Traducció: Marc Rubió Rodon
Copyright The New York Times