Un problema de mediocritat

No és una marca d’aquelles per les quals et donen medalla olímpica, però Pablo Casado haurà estat el segon líder més efímer de la dreta espanyola lleugerament postfranquista (vaja, d’AP-PP) en els seus quaranta-sis anys d’història. El rècord absolut de fugacitat el conserva Antonio Hernández Mancha; i, si fem memòria, no són pocs els paral·lelismes entre l’un i l’altre.

Hernández Mancha, àlies Cerebrino Mandri, va aparèixer sobtadament després de la renúncia de Manuel Fraga al lideratge d’AP (desembre de 1986), i com a alternativa a un Miguel Herrero de Miñón detestat per la majoria de notables i quadres aliancistes. Canviïn Fraga per Rajoy i Herrero per Sáenz de Santamaría i tindran un escenari força semblant al que, el juliol de 2018, catapultà contra pronòstic Pablo Casado al vèrtex del PP.

El presidente nacional entronitzat el febrer de 1987 era, com Casado tres dècades després, un “provincial” (el primer de Badajoz passat per Andalusia, el segon de Palència recriat a Madrid) sense experiència de govern que, a manca de bagatge doctrinal, figurava representar el rejoveniment del partit. En efecte, era jove (35 anys), inconsistent i temerari, com posà en evidència la desgraciada moció de censura que, tot just aterrat al carrer Génova, llançà contra Felipe González. El seu Teodoro García Egea es deia Arturo García Tizón, que també fou una màquina de generar-li enemics dins la mateixa AP. En no gaire més d’un any, el lideratge atabalat, poc sòlid i immadur d’Hernández Mancha dissolgué veloçment la seva autoritat i es va veure desbordat per la revolta interna, amb José María Aznar fent, des de la presidència autonòmica de Castella i Lleó, una mica el paper que ara ha tingut Isabel Díaz Ayuso. Perduts els suports inicials, el pobre Cerebrino Mandri va haver de convocar un congrés extraordinari de comiat (després de 23 mesos), Fraga tornà, imposà la refundació i el canvi de sigles i aplanà el camí per on transitaria tot seguit Aznar.

Les circumstàncies del 2018 són prou properes per haver-les de recordar amb detall. En el moment que Albert Rivera semblava a punt d’hegemonitzar el territori de la dreta hispana, al PP van voler donar-se com a líder un clon del capitost taronja, algú encara més jove (37 anys) i que, a diferència de Soraya Sáenz, no tenia enemics orgànics... perquè mai no havia defensat dins del partit una posició pròpia. Tampoc no posseïa, és clar, cap currículum de gestió.  

Però, si parlem de curricula, aviat va transcendir que el de Pablo Casado tenia la cua acadèmica de palla. I, com és lògic, algú que havia hagut de mobilitzar influències i favors polítics per tal d’obtenir un màster en dret autonòmic i local no pas per Oxford o Yale, sinó per la Universidad Rey Juan Carlos (que, per cert, potser hauria d’anar canviant de nom, no troben?), algú amb aquest perfil forçosament s’havia d’envoltar de mediocritats, de persones que en cap cas no poguessin fer-li ombra. Va ser un exemple típic del “procés de selecció a la inversa” tan freqüent en les organitzacions polítiques.

Perquè, a banda de ser campió mundial d’escopir pinyols d’oliva, potser sí que Teodoro García Egea és un brillant doctor enginyer electrònic; però de tàctica i estratègia polítiques, de gestionar amb mà esquerra egos, vanitats i ambicions humanes, no en té ni idea, i de cultura general tampoc; recordin que el 2020 comparà el coronel Pérez de los Cobos amb Dreyfus!!! Pel que fa a Andrea Levy o a Dolors Montserrat Montserrat –cito aquestes dues persones perquè s’han forjat al PP de Catalunya i, per tant, hem pogut observar-les de més a prop–, es tracta de dos exemples remarcables d’indigència intel·lectual, de dues màquines de repetir consignes l’únic objectiu de les quals era conservar l’alta posició miraculosament adquirida dins la jerarquia del partit. ¿I què podem dir d’Ángel Carromero, el càrrec municipal madrileny de confiança i presumpte cervell (cervell?) de l’espionatge instigat des de Génova contra Isabel Díaz Ayuso? Mortadel·lo i Filemó ho haurien fet molt millor.

Amb tot, el pitjor no és que els col·laboradors i les persones de màxima confiança del senyor Casado Blanco fossin una colla de mediocres i servils, incapaços de fer-li cap observació crítica o d’aconsellar-li cap rectificació de rumb. El pitjor va ser que, tan bon punt aquests col·laboradors van veure Casado ferit i Díaz Ayuso crescuda, així que van detectar un gir en la direcció del vent, van passar en massa de l’afalac envers el líder a la deserció o fins i tot la traïció, i van abandonar a la seva trista sort qui els havia promogut. Molt sovint, la indigència intel·lectual va de bracet de la indigència moral...   

Sembla que, amb la imminent consagració d’Alberto Núñez Feijóo (60 anys) com a nou líder, el PP deixa enrere el juvenilisme i aposta per l’experiència i un cert gruix intel·lectual. Caldrà observar amb atenció, però, de quin equip s’envolta i com gestiona la promiscuïtat amb Vox que li han deixat en herència l’infaust Casado i el seu llançador de pinyols d’oliva.