Menors separats: on és el "problema"?

2 min

Quan em vaig assabentar que l'Audiència Provincial de Madrid avalava el cartell de Vox contra els menors no acompanyats davant la denúncia presentada pels socialistes, em van venir al cap moltes coses. Massa. I ja no em refereixo només a sortir en defensa d’aquest col·lectiu, a qui estimo molt i amb qui em reuneixo cada setmana per sentir històries per no dormir i encaixar abraçades de mare o àvia que necessiten com en necessita qualsevol noi menor d’edat o, fins i tot, qualsevol persona sensible al contacte físic amb els seus.

El que em va venir al cap és que la vida i els veritables problemes socials i polítics que els han afectat des de la seva infantesa els han convertit en carn de canó destinada a rebre per tot arreu: des dels que s’aprofiten de la seva situació de vulnerabilitat i necessitat als que els consideren un problema per a la societat i als guardians de la llei quan acaben jutjats per les seves conductes o per la seva forma “il·legal” de guanyar-se la vida.

I és aquí quan em pregunto on és el veritable problema social –la qüestió política la deixo a l’anàlisi d’altres persones–. El problema social és, precisament, el que dona origen a la presència massiva (per cert, molt més a Barcelona que a Madrid) d’aquests menors no acompanyats, o dels que acaben de sortir de la tutela de l’Estat, que han de viure sense permís de treball durant un any, almenys, lluny de la família, que espera la seva ajuda sense entendre que són els seus fills els que en necessiten.

Podem partir del nom que va ser utilitzat primerament per designar aquest col·lectiu: menors separats.

I aquí hi ha un dels problemes primers i autèntics, que es deriven sempre dels primers: les desigualtats socials nord-sud, de les quals són víctimes aquests nois. És per això que el nom de menors separats els escau més i millor que el de no acompanyats. En realitats aquests joves són víctimes de la separació dels seus familiars, de la seva llar i de la seva cultura.

I és per aquesta separació que esdevenen víctimes d’una altra situació social problemàtica i que comporta un greu patiment psicològic: la dificultat a vegades tràgica del seu viatge, de la situació de precarietat i soledat, etcètera.

Personalment, el nom que més m’impressiona és el que van adoptar altres països europeus com França, quan els va denominar mineurs isolés. Amb aquest sintagma es feia referència, precisament, a la seva solitud, derivada sens dubte de problemes socials molt més greus que els que puguin suposar les seves conductes, que són conseqüència precisament d’aquests altres problemes.

Sempre que tracto amb ells i comencen a tenir-me confiança, va augmentant en mi el convenciment de la seva soledat. Amb quina il·lusió m’ensenyen les fotos dels seus pares o avis...! Com entenc que no se'ls pugui convèncer que avisin els seus parents perquè no deixin emigrar els seus fills! Volen que els seus pares o mares no pateixin sabent que malament que s’ho passen...

No convenceré més que els que ja estan convençuts i no tenen altres interessos. Però m’agradaria que qualsevol tribunal de justícia donés prioritat a aquests “problemes socials” dels quals són víctimes els menors separats.

stats