En la setmana de la Mare de Déu d'Agost Mallorca ha ascendit al cel dels megacreuers, amb uns seixanta mil passatgers d'aquestes ciutats navegadores (setze mil dels quals només aquest divendres) que han arribat i s'han passejat en processó pel que queda del centre de Palma. Diem “el que queda” perquè el centre de Palma és, cada any, més mal de distingir dels centres de tantes altres ciutats europees, convertides en prolongacions de l'àrea de botigues dels respectius aeroports. Algú dirà que això són minúcies o remugar contra el progrés. Però la pèrdua de la fesomia i la personalitat de les ciutats les fa òbviament menys atractives, fins al punt que continuen atraient turisme, però turisme de baixa qualitat i que ja no aporta res.
Tanmateix, hi ha qui troba que el desembarcament massiu de creueristes és una xamba formidable. La patronal Pimeco, exultant, sosté que “alguns el volen demonitzar, però el turisme de creuers és vital per al teixit comercial i empresarial de Palma: genera més de sis mil llocs de feina i es calcula que aporta un valor afegit brut de 256 milions d'euros”. Quina benedicció agostenca, a fe. Desconeixem qui calcula aquest valor afegit (“es calcula”), però brut sí que pareix que ho és: segons denuncien altres comerciants del centre històric de Palma, les gentades en processó deixen un rastre de brutor i males olors –principalment d'aigües menors, expulsades a portals i racons de la via pública– que perjudica els seus negocis. En una crònica de Lourdes Durán a ‘Diario de Mallorca’, un d'aquests comerciants que lamenten haver de conviure envoltats de restes orgàniques i inorgàniques deixades als llocs menys indicats, precisa: “No és que estiguem en contra dels creueristes, no serem elitistes, però és cert que no aporten res econòmicament, una Coca-cola entre quatre persones, ja em diràs, enfront del desgast que suposa per a la ciutat en tots els sentits”. En efecte, no es tracta de demonitzar, però tampoc de santificar. És raonable dubtar que una gentada que ja ho ha pagat tot per endavant segons el dogma del tot inclòs, i uns vaixells domiciliats en paradisos fiscals i que naveguen amb banderes de conveniència, siguin una font de prosperitat tan desitjable.
Tal vegada aquests que lamenten el desgast que suposa l'arribada de creuers a l'engròs siguin comerciants que mereixen aquest nom, que fan feina per la dignitat del seu negoci de cap a cap d'any i que poc tenen a veure amb d'altres que confonen el comerç amb omplir els calaixos en tres o quatre mesos i no fotre’n ni brot (sovint amb la persiana abaixada) durant la resta de l'any. Pel que fa als famosos llocs de feina, també és dubtós que mereixin ser considerats com a tals en unes illes que són capdavanteres en precarietat laboral i en fracàs i abandonament escolars (són dues xacres que van unides). Un país –o una comunitat o una gallina ponedora, digueu-ne com vulgueu– on al fet de trampejar amb feinetes gens qualificades i pèssimament remunerades se li diu “creació de llocs de feina”, i que, si continua en aquesta línia, pot fàcilment acabar generant una desigualtat social, i una falta de talent i d'iniciativa pròpia tan pronunciats que ja siguin impossibles o molt difícils de remuntar. Anar viu, o de viu, i dedicar-se a perseguir el diner fàcil continua estant molt ben vist aquí. Però no cal saber-ne gaire, d’economia, per adonar-se que els models productius d'èxit no se solen construir a conveniència dels més ineptes.