La processó de l’art

La ciutat vol parèixer una gran ciutat. Per tant, ha de tenir la seva pròpia nit de l’art, per mostrar-se al món com una ciutat que viu la cultura amb frenètica exultació. Oh, i quina festa més guapa, més cultural –i nocturna– que és aquesta nit. Pels carrers, galeries i museus, desfila tota una gernació de gent encantadora, que frueix de l’art potser no més d’un dia l’any. És, majorment, la gent que ha renunciat a reclamar de les autoritats unes polítiques culturals que situïn la cultura en el centre de la vida ciutadana. Així, amb un dia n’hi ha a bastament.

Mentre la processó artística flueix pel planell de l’art, de vegades m’he preguntat si els nostres museus compleixen satisfactòriament la funció per a la qual foren creats. Per exemple, si un museu d’art contemporani ha d’allotjar, ensenyar i explicar l’obra dels artistes d’aquest temps, ja us puc dir que servidor, humilment, estic en condicions de fer una llista modesta, però substancial, d’absències imperdonables: artistes que corren el perill de ser engolits per l’oblit gràcies als museus, aquestes institucions que creen alhora l’esplendor i l’oblit. On són Vicenç Torres, Pep Coll, Àngel Sanmartín, Alceu Ribeiro et al? Sense ell, la pintura pitiüsa mancaria de relat coherent: Antoni Marí Ribas –Portmany. El mateix passaria a Menorca sense Joan Vives Llull i Josep Vives Campomar.

No és, ni prop fer-s’hi, una llista. Són tan sols uns exemples, recollits a l’atzar, d’un món en el qual s’imposa el renou i la fúria de les noves veus i de les noves formes, a les quals no s’ha de negar un lloc en el món, com és natural, però tampoc concedir el privilegi de fer-se un lloc tot esborrant un passat que encara és present –no sabem fins quan.

Guillem Frontera és escriptor