Profanacions a les noves catedrals

El febrer de 2007, els Mossos d'Esquadra van detenir un tipus de 22 anys, David P.C., "d'estètica antisistema i punk" –segons l'informe policial– després que ell i un grupet d'amics causessin destrosses al Parc Güell. L'esmentat personatge es va dedicar concretament a colpejar el drac de l'entrada –un dels emblemes visuals de la ciutat de Barcelona, veritable síntesi de l’estètica de Gaudí– amb una barra de ferro, causant-hi danys importants. Segons els seus camarades, allò no va ser una bretolada: estaven protestant contra l'especulació immobiliària (?). L'entranyable David P.C. seguia així les passes de l'activista Tony Shafrazi, que el febrer del 1974 va escriure sobre el Guernica de Picasso una pretensiosa ocurrència que volia ser una mena de citació de James Joyce. No la reproduiré per simple fàstic. La frase estava relacionada amb un fet concret de la Guerra del Vietnam que ja no recorda ningú. Shafrazi va ser posteriorment el propietari d'una important galeria d'art de Nova York que portava el seu nom, aprofitant així el ressò obtingut amb l'esmentada performance. De fet, sempre va viure d'aquesta història. Entre els seus clients hi havia, per exemple, el mateix Donald Trump. Tot un antisistema, ja ho veuen. Un parell d'anys abans, el maig del 1972, un cretí d'origen hongarès anomenat Laszlo Toth havia trencat a martellades una part del rostre de la marededéu de La Pietà de Miquel Àngel. Etcètera.

Ara s'ha posat de moda llançar coses a quadres famosos "per salvar el planeta", i després fer veure que s'han enganxat les mans a la paret amb cola. Dòcilment, els mitjans de comunicació els atorguen els seus corresponents minuts de glòria. Entre aquests jovenets, el confús univers mental de la dècada dels setanta els fa evocar potser velles fotografies dels avis –sempre s'idealitzen, els avis–. Són tan conservadors i poc imaginatius, aquests joves, que ni tan sols saben innovar a l'hora de transgredir, cosa que no deixa de ser preocupant. Té algun interès, tot això? Jo penso que sí. Entre altres coses, mostra per enèsima vegada que el concepte de secularització no ajuda a entendre coherentment la majoria de fenòmens que s'associen a la pèrdua de la noció de sagrat. Les formes tradicionals de religiositat han esdevingut minoritàries a Occident (en altres contextos culturals ha passat tot just el contrari), però la presència de la sacralitat no. Simplement s'ha desplaçat. Avui, els grans museus fan una funció similar a la de les velles catedrals: el posat dels seus devots és reverencial. Per la moqueta dels museus es camina d'una manera diferent de com es fa per la moqueta dels hotels. Un és avui un espai sagrat i l'altre no. L'entronització romàntica del geni requeria per força aquest tipus d'àmbits. Les institucions hi posen les seves gàrgoles postmodernes de titani, hi col·loquen els seus gestors-sacerdots, dissenyen una ritualitat pròpia, i fins i tot s'encarreguen dels seus pelegrins-turistes captats a través de campanyes publicitàries internacionals. També hi ha les relíquies de les inevitables botigues dels museus, on sempre hi ha els mateixos mocadors de coll, les mateixes tasses decorades, i també aquells bolígrafs de fusta que et pots trobar tant a Florència com a Nova York. Tot és exactament igual. I no oblidem l'homilia de les sales en penombra on es projecta, una vegada darrere de l'altra, un documental.

És doncs perfectament normal que qui tingui ganes de profanar o de blasfemar en nom de la causa que sigui vagi a aquestes noves catedrals i no pas a les antigues, perquè allí el públic és molt més escàs. Els gira-sols de Van Gogh són avui una icona sagrada, i el seu autor atresora una aura de santedat. Llançar un líquid qualsevol a una imatge religiosa tradicional ja no impressiona ningú, però fer-ho amb un quadre com l'esmentat pot implicar ben bé un minut i mig de telenotícies, o fins i tot dos. La performance culmina amb una posició corporal –les mans enganxades a la paret– que és la reminiscència d'una crucifixió: convé no oblidar que s'estan immolant per nosaltres.

A la pàgina web del Museu Reina Sofia hi ha un elogiós apartat dedicat a Tony Shafrazi: em sembla que això ho explica tot en termes de deglució. Un cop sacralitzat l'urinari de Duchamp tot esdevingué possible. O potser no: el triomf institucional de la transgressió condueix a la impossibilitat de continuar transgredint. Una part substancial del pressupost dels museus s'hauria de dedicar, doncs, a la subvenció d'aquest tipus d'actes vandàlics, així com a la creació d'un cos funcionarial específic que fes una feina professionalitzada i sostenible.