Professionals de l’alarmisme
De totes les profecies d’apocalipsi imminent la que reuneix un major nombre de fanàtics és la climàtica. A l’ombra d’aquesta maledicció que preveu la fi del món per demà passat s’ha aixecat una asfixiant indústria de la culpa que acusa la persona de ser l’origen de tots els mals del planeta. Per a l’ambientalisme més radical els humans no som gaire cosa més que una plaga de llagostes. Penitenciagite!
La cantarella no deixa respirar. No tenim temps per redimir-nos. Se’ns anuncia fam, mort, destrucció. La terra, convertida ella mateixa en una divinitat amb voluntat pròpia, ha decidit venjar-se de nosaltres. El càstig és ben merescut, ens diuen. Canviar els hàbits ja no evitarà la condemna, si de cas l’alleugerirà una miqueta i rai. Qualsevol bestiesa que s’afirma en nom del canvi climàtic obté a l'acte la presumpció de veritat, i els mitjans de comunicació corren a reproduir-la amb l’entusiasme redemptor.
Fins aquí els aiatol·làs del clima ho tindrien fàcil per desacreditar tant sarcasme amb la displicència que mereixo. Dues paraules serien suficients, la primera de les quals d’una certesa inqüestionable: ignorant o negacionista. Llàstima que tot això no sigui cosa meva.
És el senyor Michael Shellenberger qui ho explica al seu Apocalypse Never (Harper Collins Publishers, 2020). Shellenberger és un activista ambiental de prestigi indiscutible que en el llunyà 2008 ja va ser distingit com a “Heroi del Medi Ambient” per la revista Time. A aquest bon senyor, amic, impulsor i defensor de les causes ambientals, se li han inflat els nassos i ha decidit donar un cop sobre la taula i plantar cara a l’atac d’histèria col·lectiva que patim amb això del canvi climàtic.
El llibre de Shellenberger, acabat de traduir al castellà (No hay Apocalipsis, Deusto, 2021), és una denúncia dels excessos narratius fets en nom de la causa ambiental amb l’objectiu de guanyar adeptes a través de la por i la creació d’estats d’angoixa entre la població que no tenen justificació. L’autor americà atribueix l’auge de l’ambientalisme apocalíptic a diversos motius. Un d’ells és purament material: el floriment d’una lucrativa indústria de la por que, com passa en tots els sectors econòmics, aspira a créixer i incrementar la rendibilitat del seu producte.
L’altre motiu que hi ha al darrere del triomf de les tesis apocalíptiques és, a parer de l’autor, de naturalesa psíquica i respon a la necessitat de transcendència entre persones suposadament laiques que han fet de l’alarmisme mediambiental la seva religió. Fent-ho, s’han allunyat cada cop més de la dada científica per substituir-la per dosis cada cop més abundoses de fe.
Shellenberger regala optimisme. Llegint-lo un s’enorgulleix de formar part de l’aventura de la humanitat. No és poca cosa. En temps de tanta negror culpabilitzadora i pessimista és un bàlsam descobrir que no només no ens extingirem, sinó que ni tan sols som tan dolents com ens volen fer creure els professionals de l’alarmisme.
Josep Martí Blanch és periodista.
