De la crònica de Joan Crexells (Barcelona, 1896-1926) enviada avui fa cent anys a 'La Publicitat' (31-VII-1924). És un dels escrits que van contribuir a desvetllar en successives generacions de joventut aplicada d’aquí la motivació idealitzada per seguir estudis a les mítiques universitats d’Oxford i Cambridge, en temps amb menys facilitats que ara per als viatges i estades foranes. Amb la mort prematura d’aquell Crexells economista, jurista, hel·lenista, estadístic i periodista, Catalunya va perdre un intel·lectual que aportava capteniments renovadors i també, en aquest cas, exemples del deure moral de donar llibertat als pobles sotmesos.
[...] Recordaré sempre la meva estada prop del professor Karl Pearson, director del seminari d’estadística del University College a Londres, i un dels homes més eminents del món. Recordo aquella saleta on professor i alumnes ens reuníem a prendre el te cada dia; aquell despatx amb un gravat de Miquel Àngel i una sèrie de dibuixos i gravats que res no tenien a veure amb l’estadística; i, darrere la porta, els instruments del golf. Recordaré sempre la lliçó del professor Pearson davant de la pissarra, mantes vegades coberta totalment de desenrotllaments d’integrals i, tanmateix, una lliçó plena d’ironies i de cites humorístiques i literàriament perfecta. I afegiré de seguida que el professor Pearson passava al seu despatx del seminari d’estadística les nou hores que van des de les nou del matí fins a les sis de la tarda, temps en el qual ningú que no fos un estudiant no era admès a visitar-lo. I és que no hi ha incompatibilitat entre ésser un gentleman i un home de ciència. Però, si n’hi hagués, l’anglès triaria ésser un gentleman. Com són diferents les coses a Espanya! A Espanya el professor posseeix la veritat. Té aquella mena d’obscurantisme que és la superstició de la ciència. El tenen gairebé tots; el té àdhuc el darrer filòsof que acaba d’arribar d’Alemanya amb la darrera teoria, que tindrà normalment al país d’origen una durada de quatre o cinc anys. Aquesta teoria és la veritat. Aquesta veritat és explicada una hora cada dia. Aquesta explicació és recollida per l’alumne. Aquest recull és convenientment arxivat. Arxivat en el sentit literal de deixar-lo mort en un racó de la biblioteca, o arxivat en el sentit figurat de deixar-lo mort en un racó de la memòria. (Arxivar-lo en el sentit literal és, fet i fet, el més pràctic.) De tot aquest seguit d’operacions se’n diu, a Espanya, universitat. Afegint que totes les qüestions vives han d’ésser rigorosament excloses de la universitat espanyola. Ni l’alumne ni el professor no poden tenir opinions polítiques. L’alumne ha d’ésser el perfecte receptacle; el professor, el perfecte repetidor. Si el professor perfecte és el gramòfon [la web és ara l’equivalent], l’alumne perfecte és el banc [equivalent ara a la pantalla d’ordinador o de mòbil]. La universitat anglesa, en canvi, és un lloc de formació general. Totes les parets de la universitat són plenes d’anuncis de concursos esportius universitaris o de discussions polítiques entre estudiants. Al pati del University College, a Londres, hi ha un camp de tennis. A Oxford i a Cambridge es rema, es juga al criquet, al futbol, a la boxa, al rugbi, es neda, es corre i es llança el disc; es discuteix gairebé cada dia, en reunions molt concorregudes, de la utilitat de l’existència del partit liberal, de l’impost sobre el capital, de la conveniència de donar la llibertat a Irlanda. (Sobre la llibertat d’esperit dels estudiants anglesos és convenient, potser, dir entre parèntesis que en plena revolta irlandesa, abans del Home Rule, es discutí i s’aprovà a la Universitat d’Oxford una proposició en què s’afirmava que el deure moral d’Anglaterra era donar la llibertat a Irlanda). [...]