El progrés o el creixement

Els països –les comarques, les ciutats– haurien de progressar a un ritme pausat, sense grans salts –poden ser mortals– i sense adormir-se pel camí. És important que aquest progrés –rebutjau tota sinonímia amb creixement– neixi de les necessitats de la població de cada lloc, expressada i filtrada amb serenitat i eficàcia. El progrés emana de la qualitat i el creixement de la quantitat. La tendència general del segle ens arrossega a avaluar la qualitat per la quantitat; tanmateix no podem defugir el fet que la correcta identificació de les necessitats és la pedra de toc d’un país.

Quan el progrés us ve imposat per grans poders econòmics ja no és progrés, és pur creixement enmig d’una orgia de cobdícia i de destrucció. Sense ser cap garantia, és important que els impulsors dels canvis estiguin perfectament ubicats en el corrent de la història del lloc. Per això no és menester ser del país, però sí que és preceptiu acceptar-s’hi com un element de continuïtat històrica, cosa que implica un alt sentit de la responsabilitat. Quan aquest requisit es passa per alt –sovint amb la més visible i brutal desconsideració–, el desastre esdevé la cal·ligrafia del país i l’afirmació de l’estat colonial. La lliure circulació de capitals garanteix la implantació d’un neocolonialisme financer que, com l’antic, al seu pas deixa terra devastada, cultures en estat de desolació irrecuperable.

Nosaltres ho tenim davant els ulls cada dia. Un paisatge sotjat a canvi de l’enriquiment desmesurat d’uns pocs i de la pura supervivència de la majoria forma l’espai escènic de la tragèdia. Però la interiorització d’aquest paisatge de vegades ens hi avesa. I aleshores anam tranquils entre runes de somnis i d’ideals mustis. Fins que, de sobte, reparam en una notícia com n’apareixen tantes cada dia: Cristiano Ronaldo inverteix no sé quants milions d’euros en un nou hotel a Marràqueix. Per on encaixa el futbolista amb la ciutat marroquina, travessada per una delicada línia d’història i, amb perdó, de sensibilitat? Les fotografies de l’hotel ho diuen tot: un luxe vomitiu que es reivindica en la literatura propagandística de l’establiment.

I sí, és el mateix que ens passa aquí: els 'forasteristes' (forans i illencs) només volen destruir, entestats a connectar tan sols amb els seus capitals, el seu poder.

Guillem Frontera és escriptor