Prohens, dins de la guerra de la dreta espanyola
Seguint escrupolosament, com sempre, un guió marcat des del carrer Génova de Madrid, va comparèixer la presidenta Marga Prohens per donar explicacions sobre la ruptura de Vox amb el PP. El guió consistia en una primera part bastant marciana, per forçada, que consistia en el repàs de les suposades bones obres fetes durant el primer any de govern (en companyia, o més ben dit sota la tutela, de Vox). I continuava amb una segona part, que era el somrient futur que, segons el PP, s'obre d'ara endavant: si fins ara tot ha estat excel·lent, a partir d'ara ja ens esperen meravelles mai vistes. Triomfalisme i xut endavant a la pilota.
No hi ha cap motiu per pensar que un govern del PP a les Balears sense Vox hagi de ser millor que un del PP amb Vox. La “paraula donada” que Marga Prohens s'obstina a mostrar com un mèrit era un acord de la vergonya amb cent deu punts que anaven tots cap a la involució democràtica, el trencament de la cohesió social i la destrucció de les senyes d'identitat de les Balears, començant per la llengua i la cultura catalanes, pròpies d'aquestes illes. L'acord, a més, era una completa agenda il·liberal, antiprogressista i antieuropea, que considerava les institucions com a instruments d'atac contra tot allò que odia la dreta nacionalista espanyola: les polítiques de gènere, l'agenda 20/30 i les polítiques de canvi climàtic, els drets i les llibertats dels ciutadans, les polítiques de migració (per les quals ha acabat fent Vox la seva espantada), etc. Si el PP va transigir fa un any amb tot això, era perquè li resultava fàcil fer-ho: perquè també és la seva agenda. No oblidem que Vox, en origen, no deixa de ser una escissió del PP, creada per antics dirigents del PP. Moltes veus van avisar els populars, amb bones paraules o amb més vehemència, que agafaven un camí de màxima inestabilitat, amb un soci que ho era tot menys de fiar. Ara ho toquen amb les mans, però es resisteixen a admetre-ho.
Però no és tan sols això. Pactar amb l'extrema dreta significa, sobretot, un atemptat directe contra la democràcia, i no és equiparable amb res. Vox no és l'equivalent de la dreta al que Podem o Sumar representen a l'esquerra. No és un contrapès a Bildu ni als independentistes catalans. Totes aquestes són forces democràtiques; Vox no. El pacte amb l'extrema dreta és una temptació que els partits de la dreta liberal i democràtica s'han de comprometre a evitar per tots els mitjans, com s'ha vist recentment a França. Aquí el mal ja està fet, i ara a Prohens i al seu Govern en minoria els serà molt i molt difícil rectificar les males decisions preses durant aquest any. Més ben dit, no hi ha intenció de rectificar-les: el Pla de segregació lingüística a les aules (contrari a la Llei de normalització lingüística, antiestatutari i anticonstitucional) ja ha confirmat Prohens que es mantindrà vigent. Era una bandera de l'acord amb Vox i és una bandera del PP sense Vox. Les diferències entre els dos partits són merament formals, però la ideologia de l'odi és la mateixa.
En realitat, tant al PP com a Vox, tot es decideix a Madrid, i Prohens hi pinta ben poc. A més, no és creïble: ha passat de fer d'escut a l'impresentable Le Senne a demanar-li que evacuï la presidència del Parlament, que ha omplert de misèria política i personal. Ja ho eurem. La ruptura de Vox és un moviment quasi visceral que respon a la necessitat de marcar perfil ideològic enfront del PP i de la inesperada competència que els va sortir a les europees, amb aquest personatge delirant que es fa dir Alvise Pérez. Volen demostrar, a Vox, que tenen més “honor” (més cojones, com els agrada de dir) que els seus competidors. El que s'ha obert a partir d'ara, com ha dit David Miró, és una guerra dins la dreta ultranacionalista espanyola, i en un escenari així, la tropa com Prohens i el seu governet fa el paper de carn de canó.
