El projecte convergent, 50 anys després

Parlar de projecte convergent quan l’eina que el va fer possible, Convergència Democràtica de Catalunya, ja no existeix, pot semblar incoherent i fins i tot agosarat. Tanmateix, crec que no només és possible parlar-ne, sinó que és necessari fer-ho des de la perspectiva de la Catalunya d’avui.

Certament, en mig segle el país ha canviat molt. Ha canviat gairebé tot: la societat, els valors, el clima, la moneda, la globalització, les comunicacions, el paper de la dona, el tipus d’immigració, el sentiment religiós, els serveis públics, el progrés científic, la tecnologia, la protecció dels drets humans, la dimensió i presència dels poders públics... i un llarg etcètera. Tot ha evolucionat, però les essències del nostre país no han canviat tant com pugui semblar a primer cop d’ull. En els seus fonaments, Catalunya segueix essent el país que hi havia quan el novembre de 1974, amb Franco encara viu, naixia Convergència a Montserrat.

Catalunya era, i és, un país d’immigració. L’origen dels immigrants ha canviat, però Catalunya era i és un país de barreja, un “melting pot”.

Catalunya era, i és, una identitat. El sentiment de catalanitat existia i existeix; la voluntat de sentir-se nació existia i existeix; la llengua, com a pilar de la nostra identitat cultural, existia i existeix, malgrat els intents obsessius de menystenir-la o minimitzar-la.

Catalunya era, i és, un país de gent emprenedora i treballadora. És veritat que la intensitat d’aquests valors ha minvat, però hi ha molta gent que conserva l’esperit d’iniciativa i de superació personal.

Catalunya era, i és, un país de vocació europea, des del nostre sentiment mediterrani. No volíem ser una realitat aïllada, veiem en Europa el mirall de la democràcia i de la modernitat. Avui som ciutadans europeus de ple dret, Europa és el nostre paraigua de protecció per a quan bufen vents de tempesta, i molts catalans voldríem una Europa més forta i més unida políticament.

Catalunya tenia, i té, una gran capital, Barcelona, que no solament és cap i casal, sinó que representa l’energia més potent per projectar-nos al món sencer.

La conclusió resulta evident: en 50 anys l’edifici ha canviat molt, i, tanmateix, els fonaments que li donen estabilitat i solidesa continuen essent en essència els mateixos.

Convergència va néixer, i va créixer, amb un propòsit clar i definit: construir un país modern, preservar i consolidar una identitat catalana, i posar les persones al centre de tota acció. Modernitat, catalanitat i humanisme. I al servei d’aquest propòsit, l’aposta per l’autogovern, és a dir, la caixa d’eines per construir l’edifici. Com més eines, millor. I com més posades al dia, encara millor.

Cal saber distingir entre Convergència i el projecte convergent. La primera va deixar d’existir fa vuit anys. El segon segueix essent necessari. Darrerament, s’especula molt si va ser un error fer desaparèixer Convergència. És un debat lògic, i alhora bastant improductiu, perquè la decisió es va prendre i no té marxa enrere. La confessió del president Pujol va capgirar tots els esquemes, entre altres coses perquè ell no havia representat només un partit o un govern, sinó que era l’ànima d’un projecte. Addicionalment, l’aposta de Convergència per exercir el dret d’autodeterminació i per la independència, en línia amb un sentiment aleshores creixent entre la societat catalana, va posar en el punt de mira el partit ideat i creat pel president Pujol i els seus coetanis. Calia destruir Convergència, sense escatimar mitjans, i l’Estat els hi va posar tots, legals o il·legals, amb l’objectiu de decapitar lideratges i dinamitar el partit que donava força i solvència a l’anhel de llibertat de molts catalans. Amb el pas del temps, hem anat coneixent l’abast i la profunditat de l’operació que es va dissenyar des del cor de l’Estat per liquidar Convergència i enterrar el Procés.

Catalunya ha entrat en una nova fase, com certifiquen els resultats de les darreres eleccions al Parlament. El partit socialista governa les principals institucions del país. I més d’un intenta seduir antics o potencials votants convergents per fer créixer la seva base electoral. En aquesta situació, recuperar i actualitzar el projecte convergent té tot el sentit. No parlo de ressuscitar una eina que ja no existeix, sinó de recuperar plenament un projecte necessari. 

Amb afany de síntesi, he definit abans el projecte convergent amb tres conceptes, que sempre han d’anar relligats: modernitat, catalanitat i humanisme. Tanmateix, cal tenir ben present que aquests elements definidors han d’anar acompanyats d’uns ingredients que resulten fonamentals per entendre l’èxit prolongat de Convergència: estricta obediència catalana, sense subordinacions ni dependències; lideratge potent, aglutinador i capaç d’irradiar més enllà de les sigles pròpies; coratge per defensar les idees i els ideals, fugint d’estereotips ideològics imposats, i gent preparada, per generar confiança i oferir credibilitat a la ciutadania.