No sabem com es degueren sentir els capdavanters d’algunes tendències al PSOE -representem-les en la figura de la subtil Susana Díaz- quan es va fer públic que els dos sindicats obrers més presents, CCOO i UGT, donaren suport públicament, i amb motiu del Primer de Maig, a la moció de censura de la qual parla Pablo Iglesias/Unidos Podemos. Si només haguessin estat els de CCOO, mira, ja ho sabem, és un sindicat d’origen comunista. Però la UGT, des de sempre tan unida al PSOE, fins al punt que a temporades han fet la impressió de ser una mateixa organització amb dos uniformes...
Si hi ha hagut alguna mostra d’aflicció del partit per l’actitud del sindicat, ha estat tan volàtil que no se l’ha registrada. Prudència, indiferència? No cal ser un criptòleg per desxifrar el silenci del partit. És l’única resposta a la constatació d’una llunyania que des de fa temps ja es començava a percebre. Una llunyania que s’explica pel lleu, però significatiu, revifament del món sindical a fi de retrobar-se amb el gruix del món obrer.
M’hi ha fet pensar una entrevista amb Bertrand Tavernier publicada a Publico.es, a la qual el cineasta diu que “a partir dels anys 60 els obrers desapareixen del cinema francès (...) Alhora, els partits d’esquerra francesos perderen el seu interès per la classe obrera. Si el cinema francès i la política d’esquerres s’obliden del proletariat, el resultat és Marine Le Pen”.
Podem pensar que Tavernier és perfectament conscient del reduccionisme del seu diagnòstic, però sens dubte les seves paraules transcrites contenen una part substancial de la veritat. Els obrers, certament, no apareixen al cinema, no gaire a la literatura..., i si bé és cert que es pot fer novel·la social parlant del desfici de la senyora marquesa, l’absència de la classe treballadora revela un problema que se’ns presenta en forma d’apatia social, de resignació o d’immobilisme obrer.
Però, de tots els abandonaments dels obrers per part de cinema, la literatura o les esquerres, sens dubte el més greu és el del sindicalisme, que ara, fa una setmana, va reaparèixer entre l’empegueïment i la voluntat de tornar a ser. El PSOE ara pot saber on és: marcant la distància que el separa d’aquest possible nou sindicalisme. Interès per acostar-s’hi? No n’hi ha indicis.