Promeses (lingüístiques) d'estiu

En l'àmbit lingüístic, la notícia de l'estiu ha estat sens dubte la doble promesa de facilitar l'ús del català, el gallec i el basc al Congrés de Diputats i de convertir aquestes tres llengües en llengües oficials i de treball de les institucions de la Unió Europea. (Deixem ara de banda la qüestió annexa de la possible denominació català/valencià, que potser demana un article sencer.) Una mica de reflexió tècnica i comparada pot anar bé per a situar millor la perspectiva d'aquesta doble promesa.

Comencem pel Congrés. A Europa hi ha uns quants Parlaments estatals que funcionen en més d'una llengua (Bèlgica, Bòsnia i Hercegovina, Finlàndia, Irlanda, Kosovo, Macedònia del Nord, Malta i Suïssa). El problema és que tots aquests Parlaments ho són d'estats oficialment plurilingües, mentre que Espanya només reconeix una llengua oficial de l'estat. Els estats oficialment monolingües que permeten l'ús de més d'una llengua als seus Parlaments són rars. Montenegro n'és un cas; al seu Parlament tenen dret a expressar-se en la seva llengua tots els parlamentaris que no siguin parlants del montenegrí. (El Parlament de Kosovo també permet usar les seves llengües als parlamentaris que no siguin parlants ni de l'albanès ni del serbi.)

Però no cal endinsar-se en els Balcans per trobar precedents: a Espanya, el precedent més important de l'ús oficial en institucions estatals de llengües no oficials de l'estat és el Senat. El que avui és possible al Senat també hauria de ser possible al Congrés. S'entén que el règim del Congrés també seria asimètric: tindria quatre llengües passives (llengües que poden usar els parlamentaris) però només una d'activa (llengua a la qual interpreten els intèrprets). En termes pràctics, estaríem parlant de tres combinacions per cobrir (basc-castellà, català-castellà i gallec-castellà) en comptes de les 12 que hi hauria en un règim simètric amb quatre llengües passives i quatre llengües actives (en aquest escenari, totes les intervencions en una llengua s'haurien d'interpretar a les altres tres). En resum: només cal importar al Congrés el sistema 4-1 que ja existeix al Senat i assumir el (relativament modest) cost econòmic de l'operació. Amb el temps, a les quatre llengües passives se n'hi podrien afegir altres, sempre que hi hagués intèrprets professionals que poguessin cobrir la combinació, i potser després de declarar l'oficialitat de les llengües en qüestió a les comunitats autònomes respectives. (Seria estrany, per exemple, que es pogués parlar en asturià al Congrés i no al Parlament d'Astúries.)

El cas de la Unió Europea és molt més complicat. Ara mateix totes les 24 llengües oficials i de treball de les institucions europees que recull el famós reglament 1/1958 del Consell són llengües oficials dels estats membres. Mentre el català no sigui una llengua oficial d'Espanya (cosa que exigiria una improbable reforma constitucional), la via de reformar el reglament 1/1958 suggerida pel ministre Albares té poques esperances. França difícilment acceptarà que ciutadans francesos puguin utilitzar una llengua a les institucions europees que tenen prohibit fer servir als seus ajuntaments. Però la reforma tampoc té garantit el suport d'altres estats com Bulgària, Grècia o fins i tot Estònia i Letònia, que viurien amb horror la perspectiva que algun dia la seva llengua minoritària particular –el rus– es convertís en llengua oficial de les institucions europees. (A la Unió Europea hi ha més parlants de rus que d'irlandès o de maltès.) A banda de la posició diguem-ne filosòfica de cada estat, el perill del "pendent relliscós" certament existeix: si hi entren el basc, el català i el gallec, per què no el frisó? Per què no el romaní? Per què no el(s) sami(s)? Per què no el sòrab? Etcètera. Així doncs, el més prudent seria esprémer l'excepció que ja va acceptar la Unió i explotar al màxim la decisió del Consell del 13 de juny de 2005, que va deixar el basc, el català i el gallec fora del reglament 1/1958 però va autoritzar-ne l'ús "oficial" com un factor important per reforçar la identificació dels seus parlants amb el projecte polític de la Unió Europea. En aquest sentit, caldria revisar i millorar els acords administratius que es van signar aleshores amb un reguitzell d'institucions europees (començant per la Comissió i el Consell) i com a qüestió prioritària incloure-hi el Parlament Europeu. Tant a Espanya com a Europa, el català pot arribar molt lluny, si l'ambició lingüística passa pel sedàs del realisme polític.