El pronom fa la cosa
S’arrossegava de feia estona, però aquesta setmana la polèmica s’ha intensificat orgullosament: dilluns passat, en un dels actes institucionals del Dia de l’Alliberament LGBTI, Tània Verge, consellera d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya, va fer servir l’expressió “totis”, amb la flexió “i”, per incloure les persones de gènere no binari en el seu discurs. Les reaccions han estat diverses, des del suport aferrissat i acrític fins al rebuig ridiculitzador, generalment projectat des del privilegi mascle, cisgènere, binari i heterosexual. I si la llengua i la vivència del nostre cos ja són temes que per si mateixos desperten passions, junts són la recepta perfecta per a un debat calorós.
M’agradaria començar pel bessó de la qüestió: les persones de gènere no binari existeixen. O potser hauria de dir que existim. Som persones que no ens identificam amb el gènere que ens varen assignar en néixer i que tampoc necessàriament ens identificam amb “l’altre” gènere amb què compta l’imaginari social i cultural (això vol dir, construït) en què hem crescut. Al llarg de la història ens han dit bords, efeminats, xicotots o ni-figa-ni-raïm, i moltes vegades nosaltres mateixos hem pres aquests pretesos insults i n’hem fet bandera. Passa, però, que hi ha persones no binàries que han decidit no només prendre les paraules de l’agressor i fer-se-les seves, sinó que volen parlar en els seus propis termes.
En aquest sentit, el català viu aquest debat com qualsevol llengua europea. Ja fa anys, per exemple, que els parlants d’anglès també fan servir el pronom “they”, documentat com a fórmula no marcada d’ençà del segle XIII. És ver que l’anglès és una llengua mal·leable, per aquestes qüestions, ja que no demana segons quines marques de gènere en adjectius o substantius. Els parlants d’altres llengües, com l’alemany o l’espanyol, fan servir partícules que adhereixen a aquestes paraules per obrir-ne l’abast: així, el masculí “Freund” i el femení “Freundin” es converteixen en el no binari “Freund*in” gràcies a l’asterisc, i el masculí “amigo” passa a ser el no binari “amigue” amb la partícula “e”.
És innegable: la manera amb què anomenam el món ‘fa’ el món. No és el mateix parlar de “putes” que de treballadores sexuals; no és el mateix parlar de “MENA” que d’infants nouvinguts sense cap ajut; no és el mateix parlar de “violència masclista” que de violència domèstica; no és el mateix parlar de “llengua regional” que de llengua pròpia. Deu ser per això que hi ha qui, davant els esforços d’una part de la societat per fer més amables les vivències de les persones no binàries també en el pla lingüístic, s’estiren els cabells i proven d’esclafar qualsevol que pensi o visqui diferent.
Voldria que constàs que la flexió amb “i” no és, ara per ara, la meva opció. Però estic convençut que una llengua viva és el reflex de la societat en què s’inscriu, i és bo que totes dues es canviïn l’una a l’altra i que vagin de bracet. Moltes vegades, el pronom fa la cosa.
