Com conviurem 8.000 milions de persones?

El progrés de la nostra espècie al llarg dels segles ha estat possible degut, en bona part, a tres factors: el continuat augment dels coneixements gràcies al desenvolupament del nostre cervell; la possibilitat de transformar els coneixements en eines tecnològiques, materials o immaterials; i els grans augments d’eficàcia que ha suposat l’organització del treball humà de forma col·lectiva i en col·laboració. Hem fet ús dels recursos naturals del planeta i hem aprofitat part de l’energia provinent del sol, de forma més o menys directa, o emmagatzemada en el subsol.

1. Desmaterialitzar el nostre benestar. L’accelerat creixement demogràfic dels darrers dos segles ens ha fet prendre consciència del probable esgotament d’alguns dels recursos del planeta i alhora ens ha fet descobrir els perills que representen per a tots els éssers vius els residus i les emissions de gasos que genera l’activitat humana. Necessitem decisions importants respecte al creixement demogràfic, l’estalvi i el canvi energètic, la utilització de recursos naturals, i la naturalesa i l'eficiència de les eines que fem servir per millorar el nostre benestar. Unes curtes reflexions al voltant d’aquest tema.

2. Canvis d’objectius i de tipus d’eines. La gran majoria de les eines que fem servir són de caràcter material, fabricades transformant recursos minerals a base d’energia, en el que hem batejat com a societat industrial. Però fa ja bastantes dècades que hem fet progressos en la creació d’eines digitals, que, utilitzant la informàtica i les telecomunicacions, ens permeten aconseguir els mateixos objectius amb més qualitat, menys esforç físic i menys generació de residus o gasos. Ara és imprescindible que sapiguem, en primer lloc, anar basant més el nostre benestar en components de tipus immaterial com coneixements, informacions, intercanvis personals, tranquil·litat i activitats col·lectives de caràcter social o d’oci. I en segon lloc, accedir a molts dels elements materials que lògicament seguirem necessitant, però utilitzant les noves eines digitals per recollir-los.

3. Estalvi i eficiència. Crec que el nostre nivell de benestar podria mantenir-se igual, o ser fins i tot més alt, encara que no disposéssim del mateix volum d'eines de caràcter material. Hem de ser capaços d’acceptar que ara estem capturant més recursos dels que són necessaris en aquesta cerca del benestar, i que estem utilitzant unes eines de molt poca eficiència que ens fan exagerar encara més els recursos que captem però que no ens caldrien. Cal un estalvi responsable i més eficiència en la utilització de les eines. La nostra actitud i el desenvolupament tecnològic dels propers anys s’han d’enfocar en aquestes dues direccions.

4. Eines col·lectives i accés a serveis. Per tal d’aconseguir aquests objectius de sostenibilitat basats en estalvi i eficiència, veig dues polítiques per fer reformes de fons en la nostra organització social. La primera és l'organització del que anomeno “eines col·lectives”, en contrast amb la gran quantitat d'“eines personals” que ara utilitzem. Un exemple podria ser l’autobús o el cotxe llogat, en contrast amb el petit vehicle personal de propietat, utilitzat només molt de tant en tant. El canvi suposaria un gran augment d’eficiència pel nombre de persones que l’aprofiten, tenint en compte la capacitat i la constància del servei. Encara seria més gran la disminució del volum de recursos materials necessaris per fabricar un autobús en comparació amb fabricar uns quants centenars o milers de cotxes que no caldrien. Crec que el model del transport públic o el de vehicles de lloguer s’hauria d’adaptar per constituir comunitats d'utilització conjunta de vehicles per posar en marxa en famílies, comunitats de veïns, grups d’amics, o en molts tipus d’empreses. En segon lloc, i de forma més general, penso que el benestar no el proporciona el fet de tenir una eina, sinó l’objectiu que l’eina et permet aconseguir. En molts casos seria possible prescindir de l’eina material i poder accedir a un servei –públic o privat, gratuït o no– que et facilités directament el que vols.

A partir d’aquesta constatació, hem de buscar concrecions per enfrontar-nos al repte de no-sostenibilitat en què ara estem. Si no ho fem, estarem obligats a repensar la demografia, ja que està clar que no podrem viure tranquil·lament a la Terra 8.000 milions de persones, ni segurament 5.000 milions, amb les desigualtats globals i el model de consum que tenim ara uns 3.000 milions del món desenvolupat.