El propòsit imprescindible
Fent balanç de l’any, recordava una conversa de l’estiu passat, a l’ombra balsàmica d’un til·ler. Parlava amb un artistàs en actiu i va sortir el tema de l’èxit mundial de la Rosalía. Que com era possible que hagués conquerit la celebritat internacional amb unes credencials tan locals. I dèiem que tan important com el seu talent i la seva capacitat de treball era que la Rosalía s’ho creu, i això es nota. I que si tu et creus molt allò que fas (i vals) sempre hi haurà algú que també s’ho creurà i et seguirà.
No estic parlant de tenir ambició (que ha perdut a molts) sinó d’autoestima, que és un sentiment més profund i per tant més potent, perquè arrossega. L’autoestima fa caure moltes barreres, sobretot la primera i més important, que és la que nosaltres mateixos interposem entre el que fem i el resultat que volíem aconseguir, a vegades per mandra, a vegades per por al fracàs o pànic a la crítica. Ja ho diu la definició: l’autoestima és la capacitat humana d’autovaloració, essencial per a la supervivència psicològica. Dit més planerament, sense autoestima no hi ha res a fer.
Tot això val per als individus i per a les col·lectivitats. I vivim en un món tan materialista i competitiu que cada dia ens enfrontem a una veritable màquina de destrucció de la nostra autoestima. I a les xarxes, amb la seva constant comparació, sempre ens estan recordant les nostres limitacions.
De manera que, com a propòsit per a l’any nou (que no és el mateix que desig), suggereixo que cuidem la nostra autoestima, la personal i la nacional. No creure’ns millors que els altres però tampoc pitjors o menys capaços, o que els nostres objectius, interessos o afectes són menys dignes que els dels altres, perquè això és jugar el partit derrotats abans de començar. Molta autoestima per a aquest 2023.
