El PP -millor dit, Bauzá- s’entesta a ser protagonista quan és l’hora d’un nou Govern. Atreu el focus. I aconsegueix que la primera votació perduda en molt de temps per una presidenta del Parlament sigui aigua d’un dia. Només la inexperiència o l’afany de protagonisme expliquen l’errada. A poc a poc Xelo Huertas anirà entenent que ser presidenta del Parlament no vol dir governar-lo. Amb el temps s’adonarà d’on s’ha ficat. Divendres ja es va fer la primera foto amb un militar. No serà la darrera.
El debat sobre els sous dels càrrecs públics és polèmic. És cert que s’han comès excessos, que hi ha salaris públics no justificats, que hi ha assessors que ningú trobarà a faltar, però és perillós posar-ho tot al mateix sac. Els progressistes s’adonen aquests dies de com de difícil és trobar càrrecs amb un perfil idoni i que vulguin assumir la càrrega. Si el que es pretén és ajustar els sous dels polítics als de la majoria de mortals, potser seria més profitós fer feina per incrementar el d’aquests darrers.
Bauzá li ha trobat el gust al sou públic i li costa tornar a la farmàcia. Enviar-lo al Senat és donar la raó a tots els qui consideren que ja va sent hora d’eliminar una cambra que només serveix per donar ‘sortides dignes’ amb sous públics. L’encara president se n’anirà sense haver conegut el seu partit. Ara, quan ha quedat tot sol, deu començar a veure que allò que aferra és el poder. Uneix gairebé tant com un enemic comú. En la soledat descobreix que els fidels ho són fins que deixen de ser-ho. Alguns dels qui durant quatre anys li han fet els cors ara es fan dir crítics. Quan tothom sap que Bauzá no és el futur, ningú té motius per mantenir-se devora ell. Només hi quedaran aquells que saben que tanmateix cauran amb ell.
Si hagués partit la nit electoral, no s’hauria conegut tant que ara el fan fora. Hauria acaparat igualment les culpes de la derrota, però hauria evitat que s’ajuntàs gairebé tothom en contra seva. Com sempre, uns han fet pressió i Génova ha sentenciat. Bauzá sabia que hauria de partir igual, però volia deixar-ho fermat. Quan el triaren a ell president per primer pic, José María Rodríguez va dir que l’havien elegit en un “tumult”. Ara Bauzá volia evitar que el seu substitut també sortís d’un “tumult”.
Malgrat la derrota, al PP encara hi ha massa poder en joc perquè els aspirants es poguessin arriscar a deixar que Bauzá teledirigís el relleu. S’equivocà quan els va donar motius. Els enredà amb el congrés extraordinari, els provocà erigint-se en senador autonòmic sense encomanar-se a ningú, els activà anunciant que tenia intenció de fer el debat d’investidura i els acabà d’aixecar triant els portaveus com si no hagués canviat res. Els va donar a entendre que no se n’anava i l’han hagut d’empènyer.
Entre els que ara es fan dir crítics, n’hi ha que només volen un lloc de sortida a les generals. Sabien que les seves expectatives es frustrarien si Bauzá continuava de president i havien de fer la passa. Entre ells hi pot haver els candidats al Congrés i al Senat, però difícilment sortirà d’aquí el futur president del partit. Els set que s’han mogut han assumit massa protagonisme.