Protestes de i contra l’extrema dreta

Aquest diumenge, l’extrema dreta espanyola va fer la seva manifestació quasi setmanal a Madrid, increpant el president espanyol Pedro Sánchez i tots aquells que l’acompanyen en l’àrdua tasca de desballestar Espanya, amb els habituals crits ultratjants: en teniu els detalls a la crònica d’Ot Serra en aquest diari. L’interès en aquesta ocasió era veure quin paper hi jugava el PP de Feijóo, incòmode cada vegada que se li presenta una nova foto de Colón, és a dir, una nova convocatòria de l’extrema dreta per tancar files i marcar paquet populista i neofranquista (i per cerrar España, naturalment). En aquesta ocasió, convocava una certa Plataforma por la España Constitucional i Feijóo va voler sortir del compromís per la via d’intentar acontentar tothom: ell no hi va assistir, però hi va enviar Carmen Fúnez, vicesecretària d’organització de la formació, cosa que vol dir que el Partit Popular hi era a tots els efectes. Tampoc hi va faltar una nodrida manifestació del qui és qui de la dreta ultranacionalista espanyola, des d’Abascal fins a Vidal-Quadras passant per Alvise Pérez, el noi sorpresa, i fins i tot Marcos de Quinto, que va manar prou dins Ciutadans. Hipocresia a banda, s’entén que aquestes manifestacions facin mandra a Feijóo, perquè qui en surt reforçada sempre és Ayuso. Aquesta vegada, amb vint-i-cinc mil manifestants segons la Delegació del govern espanyol a Madrid, tampoc va ser l’excepció. 

Més o menys a la mateixa hora, a Ripoll, hi va haver una altra manifestació per protestar contra la decisió de l’alcaldessa, Sílvia Orriols, de fer tancar el Casal Popular La Metxa, espai relacionat amb organitzacions d’esquerres i anticapitalistes, amb un pretext sobre les ordenances municipals. La protesta va ser molt més de butxaca que la de Madrid, si més no pel que fa al nombre d’assistents (entre els 300 segons la policial local i els 1.500 segons els organitzadors). Però no tant per la seva rellevància, perquè es pot considerar la primera protesta organitzada per la ciutadania contra Aliança Catalana, el primer partit d’extrema dreta independentista que ha entrat al Parlament. Va servir per constatar la total falta de respecte de la lideressa Orriols contra aquells que la confronten: arreplegats, totalitaris, pollosos o drogoaddictes van ser alguns dels improperis (del tot clàssics i quasi canònics, val a dir-ho) que la mateixa Orriols o la gent del seu entorn van dedicar als manifestants des de X, o Twitter, un altre espai que l’extrema dreta es fa cada dia més seu.

Són les convocatòries d’un dia com n’hi haurà molts en els propers anys. Els moviments populistes, ultradretans o neofeixistes són perfectament conscients de la importància de la mobilització dels seus seguidors per aconseguir els seus objectius. Tots aquells que creguin en la necessitat de defensar la democràcia cal que també ho siguem. És cert que la democràcia no es pot donar per descomptada enlloc d’Occident, i el carrer no serà l’únic espai, però sí un dels més importants, per defensar-ne la vigència.