Protocol contra 'bullies'
El protocol sobre la premsa que ha aprovat aquest dimarts el consell de ministres, dins el famós pla de regeneració democràtica impulsat per Pedro Sánchez, dona en certa manera una resposta, quasi cent vint anys després, a Unamuno. En una carta a un altre escriptor de l'època, Azorín, Unamuno es va desfogar contra la bel·ligerància contra Catalunya de la premsa nacionalista espanyola del seu temps. Són unes frases molt citades, i amb molt de gust les tornem a citar a continuació. “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro «cojonudo» (tienen testículos en lugar de sesos en la mollera)”.
Això ho escrivia Unamuno l'any 1907, i cent disset anys després “esa cochina prensa” (madrilenya la majoria, efectivament, tot i que també n'hi ha de catalana, i d'arreu de l'estat espanyol, engiponada amb el mateix motlle) segueix fent les mateixes obres gairebé amb els mateixos manobres, o amb els seus descendents ideològics (i, en alguns casos, biològics i tot). Quan Unamuno parla de “la misma labor que con Cuba” es refereix a la pràctica d'intoxicar l'opinió pública amb falsedats, insults i estridències, i fer impossible cap forma de debat que no sigui a garrotades. Per damunt de tot, aquesta premsa cerca sempre d'influir en el partit o els partits conservadors o extremadament conservadors de cada època, i en els poders de l'Estat.
De manera que el fenomen ve d'enrere, i recentment s'ha complicat amb la proliferació de la premsa porqueria. Capçaleres, emissores de ràdio, canals de televisió i moltíssima publicació digital especialitzats en la desinformació, els fets i els relats alternatius, les múltiples formes del negacionisme, la difamació i –diguem-ho amb franquesa– el pur i simple escampament de merda, que els seus autors malden per disfressar solemnement de periodisme. “Soc periodista”, sentíem dir fa poc a un d'aquests individus després que un diputat del Congrés (Íñigo Errejón de Más Madrid) li digués que no pensava respondre a les seves preguntes. Els desinformadors cerquen intimidar, però de seguida que troben resistència es fan la víctima i intenten girar els papers entre l'abusador i l'abusat, com aquests personatges que ara en diuen bullies, però que sempre han estat els xulets de les escoles o dels barris.
Molts d'aquests periodistes fantasma estan convençuts de ser-ne, de periodistes, perquè durant massa temps se'ls ha tractat com a tals. El fenomen del periodisme porqueria és global, però a cada país adquireix matisos i característiques diferenciadores. A Espanya, i a Catalunya, va molt lligat a la dreta ultranacionalista, i per això ara els seus representants posen el crit al cel i clamen per una llibertat d'expressió en què no creuen i que, de fet, només està amenaçada per ells mateixos. Però el mal periodisme (que inclou capçaleres plenament sistèmiques i, per tant, suposadament respectables) mou massa diners per deixar-se esmenar, i menys si ho diu el seu odiat Pedro Sánchez.
