Prou d’herois

Els que han seguit la seva carrera, coincideixen a assenyalar que Elon Musk és algú genuïnament preocupat pel futur de la humanitat i compromès a garantir la seva supervivència. Fa unes setmanes circulaven unes imatges d’ell amb aquella tètrica gorra negra de MAGA assegurant que si no s’executaven les retallades que proposava el seu equip, el govern nord-americà col·lapsaria. Al contrari de com sonen aquesta mena d’exageracions hiperbòliques en boca del seu cap, inscrites clarament en la tradició dels nostres padrins dient que el món se’ns estava omplint de moros i "drogaditos”, Musk sonava concernit i honest. Creia en aquelles paraules. I no sé què em fa més por. Perquè Trump és un pallasso egòlatra i tronat, un ximpanzé amb una metralladora: mai no saps a quin peu et fotrà el tro, però saps que rebràs. En canvi, Musk es creu un heroi i té un pla. I no hi ha res més perillós que un heroi amb un pla. Record el professor Francesc Casadesús a classe de Filosofia Grega, en el meu primer any d’aquella carrera que no vaig acabar mai, però que sempre braveig d’haver començat, dient precisament això, que alerta amb els herois, que darrere de tot heroi hi havia un feixista en potència. Això d’“en potència” és de collita meva, perquè sense aquesta cua em sembla una afirmació potser massa taxativa, però igual així era, així és, Francesc Cassadesús. Diria que precisament per això m’agradaven les seves classes. Amb el temps he recordat sovint aquella frase, sustentada en la consanguinitat d’algunes de les formes d’idealització romàntica i els majors dimonis del segle XX. L’ideal heroic se sustenta a conquerir, sotmetre, imposar-se a les condicions adverses del destí. Els herois funcionen amb veritats absolutes, i les veritats absolutes condueixen inevitablement al feixisme. Els herois, amb el seu complex de salvadors, són perillosos, perquè estan disposats a fer qualsevol sacrifici en nom d’una causa que ells consideren superior. Allà va una hipòtesi: potser estava malalt d’heroïcitat, però el Quixot no era cec; igual només hi veia malament, prou per confondre els molins de vent i pensar que eren gegants i veure-hi una oportunitat per entregar-se a la seva febre i ser l’heroi. Va envestir els gegants a galop, però... i si a mig camí ho va veure? És possible que en algun moment de la seva escomesa comprengués que s’havia errat, que els molins no eren gegants sinó simples molins? Però llavors què fa un heroi? S’atura? Admet l’error? O accepta el seu destí amb resignació, conscient que per als herois com ell sempre serà preferible una derrota èpica a una victòria amb sordina?

Això és el que fa tan perillosos aquells que es creuen destinats a salvar-nos. Sobretot perquè mai no et demanaran permís per fer-ho i, molt manco, la teva opinió al respecte. Mai no acceptaran un no com a resposta. Hi ha massa en joc, tot i que potser no sigui tant el destí de la humanitat com el seu ego.