Provisions per a 72 hores
La Unió Europea ens demanarà aviat que guardem a casa provisions d’aigua, queviures, medicaments i bateries per aguantar almenys 72 hores. És impossible no tenir un calfred en llegir la notícia, fins i tot aquells que mai hem donat per descomptats l’aigua de l’aixeta i el gas dels fogons, i que sempre hem pensat que aquelles famílies ploroses que hem vist tota la vida desfilar pels Telenotícies algun dia també podrien ser les nostres. Al cap i a la fi, fa menys d’un segle que ho van ser, i els horrors que ens van explicar els recordem bé.
Tenir un mínim de reserves a casa és l’obligació de qualsevol cap de casa i de qualsevol adult que ja ha entès que la seguretat absoluta no existeix. El problema no és aquest, sinó que quan la UE filtra que els civils ens haurem de preparar materialment per a la guerra (amb Rússia) ja ens hi està preparant psicològicament. Si els governs han començat el rearmament d’Europa, han de protegir els civils. No és que la guerra sigui inevitable, però feia molt de temps que l’agulla del marcador estava al nivell de molt improbable i ara s’ha bellugat lleugerament cap a probable.
La pregunta és, mentre la gent ens preparem per a qualsevol atac, què és el que fa la UE per evitar-lo, més enllà de posar-nos en el camí de la profecia autocomplerta. No sabem si el fantasma que ens ronda tindrà forma de ciberatacs que trenquin el subministrament dels serveis essencials com a forma de guerra. És molt dur pensar que haurem passat de l’Europa que va abolir les fronteres als acords de l’Himne a l'alegria a tornar a la formació militar o que prestem els nostres fills i nets per lluitar en un conflicte armat que mai no acaba bé. Perquè si parlem de bombardejos, després del que hem vist a Ucraïna o a Gaza, això de les reserves a casa no servirà de gaire.
