I el PSC què en pensa?

És desolador el panorama que deixa la “negociació” de la llei de l’audiovisual. Desolador perquè ERC, després de treure pit en solitari per l’acord del 6%, ha hagut d’admetre que no ha fet els deures, ni ha escoltat els qui prevenien de les trampes amagades a la lletra petita; desoladora la satisfacció d’altres grups sobiranistes que, en nom del purisme, havien apostat per no negociar res, i ara celebren com una victòria el que de fet és -si no s’arregla- una patacada enorme per al sector audiovisual català i per al vigor futur de la llengua. I desoladora, finalment, la constatació que el PSOE es pot permetre mentir als seus socis per tal de defensar, amb el suport del gruix de la societat espanyola, la uniformització lingüística de l’Estat i la centralització de la indústria audiovisual a Madrid. M’estalvio comentar el cretinisme de qui, des de Catalunya, ha acceptat els fets consumats per obediència a “les lleis del mercat” (que, curiosament, no s’apliquen a llengües d’estats independents com Islàndia) o bé ha plantejat dilemes demagògics com ara que les llistes d’espera als hospitals són més importants que la possibilitat de veure sèries de Netflix en català.

Hem de partir de quatre realitats amargues. Primera, les llengües necessiten el paraigua d’un estat; ho sap tothom, i qui no ho sàpiga està a la lluna. Segona, el nostre estat -Espanya- no només no ens empara, sinó que intenta anorrear la cultura catalana de forma persistent i sistemàtica. Tercera, malgrat el 52%, ningú -segons declaracions recents de Jordi Sànchez- no té clar un camí viable cap a la independència. Quarta, el PSOE (del PP ja no en parlem) “mai no compleix els acords”, com va dir Oriol Junqueras en aquell llunyà 2017. Davant d’aquest panorama tan poc engrescador, només hi ha dues opcions: fer política o no fer-ne. Fer política vol dir arriscar-se al fracàs; no fer-ne és condemnar-se a la intranscendència. Si ERC estripa les cartes amb el PSOE, hi haurà cua per ser soci preferent de Pedro Sánchez (i en aquesta cua, no ho dubteu, hi haurà Junts per Catalunya). Els republicans han de considerar l’opció de tombar els pressupostos quan tornin al Congrés, i l’han de considerar seriosament, perquè si no la seva força és fictícia; però abans han de buscar l’acord com sigui, perquè indignar-se i donar un cop de porta és tan fàcil com inútil.

No puc deixar de constatar un canvi en el paisatge. Fa uns anys, quan el PSOE incomplia acords, retallava competències o deixava d’executar inversions promeses, qui més preocupat estava era el PSC. La seva sobirania sempre estava en joc. Recordo veure Raimon Obiols, Pasqual Maragall o José Montilla compareixent per defensar el punt de vista del socialisme català, instant al diàleg, demanant empatia al PSOE i, fins i tot, mostrant-se comprensiu amb les demandes de la Generalitat. Ho feia perquè els seus votants -els votants del PSC- li exigien que fes aquest paper, és a dir, el de valedor dels interessos catalans davant del PSOE. Ara sembla que ningú no li exigeix res. En tot cas és el PSOE qui li exigeix obediència cega. I, per tant, el PSC actual, el de Salvador Illa i Miquel Iceta, assisteix a aquest debat mut i relaxat, renunciant a la pròpia veu, donant per bo el que surti de la Moncloa o de Ferraz, amb el convenciment que qualsevol sortida de to li pot sortir cara. I això, que potser és bo per als seus competidors electorals, és dolent per al conjunt del país.