La investidura i l'estat del benestar

El pacte PSOE/Sumar reposa damunt d’un conjunt de projectes, entre els quals destaquen les mesures que amplien l’estat del benestar. Ara que la formació del nou govern és imminent, cal que ens preguntem què pot suposar el desenvolupament d’aquestes mesures, i si responen a les urgències que estan necessitant les nostres societats.

Es planteja, en aquest moment, un dilema complicat. Els estats del benestar s’han desenvolupat sobretot a Europa a partir del final de la Segona Guerra Mundial, i ho han fet sota una premissa: la del creixement continu i sostingut de l’economia i la riquesa de cada país. Partir de la hipòtesi que aquest creixement és possible permetia pensar que una major igualtat no significava empobrir els rics per enriquir els pobres, opció que sempre troba una forta oposició, sinó que s’ampliava el pastís i la millora dels més pobres no implicava el sacrifici de ningú; ans al contrari, també els sectors benestants podien augmentar els seus recursos.

Aquest plantejament, i el subseqüent desenvolupament de l’estat del benestar, ha tingut avantatges extraordinaris; entre d’altres, el manteniment de la democràcia i la llarga etapa de pau en gran part d’Europa. Heus aquí, però, que ens acostem a un punt crític, perquè l’explotació dels recursos naturals i les formes de producció i de vida estan apropant-se al límit del creixement possible. Malgrat que hi hagi molt interès en negar-ho, ho sabem, si som una mica seriosos. I sabem que cal preparar el decreixement, però tractant, alhora, de mantenir la qualitat de vida mitjançant altres formes d’estat del benestar que no impliquin més consum.

Aquesta és una qüestió que s’està discutint ja en alguns països, com per exemple Suècia, un dels estats creadors de les polítiques del benestar: partint de la idea que el creixement econòmic ha de ser ràpidament aturat per tal d’assegurar a llarg terme l’estat de la biosfera, quines mesures són les adequades per mantenir l’essencial de la igualtat i el benestar?

El que s’està avaluant a Suècia és la necessitat de restringir el consum de determinats béns materials, i preservar-ne d’altres: l’habitatge per a tothom, amb un mínim de metres per persona, la sanitat, l’educació i uns ingressos mínims. I alhora, reducció del temps de treball, augment dels impostos a les rendes altes, restriccions al consum de carn... De moment, no semblen mesures gaire populars entre els suecs: només la reducció d’horari laboral aconsegueix el suport del 51% dels enquestats, malgrat que ja hi ha força experiències d’aquest tipus funcionant des de fa alguns anys. El suport a taxar la riquesa arriba tan sols al 42%, i les altres mesures tenen una acceptació francament feble.

Doncs bé, en l’acord PSOE/Sumar, d’una manera encara temptativa, diverses propostes van en aquest sentit. La reducció del temps de treball és una mesura estrella, però la proposta és la d’arribar de moment a 37,5 hores setmanals, una reducció de mitja hora diària, encara molt limitada. Hi ha també mesures de millora de l’habitatge per fer-lo més assequible, de millora de la sanitat i l’educació, d’augment de les pensions mínimes. I algunes mesures que en altres països s’han desenvolupat fa temps, com les que fan referència a la conciliació de la vida familiar i laboral, a la gratuïtat de les escoles bressol i dels llibres escolars, entre d’altres. Més la restricció dels vols de proximitat –una mesura que sembla totalment contradictòria amb el projecte d’ampliació de l’aeroport de Barcelona, que des del punt de vista de l’ecologia és totalment aberrant–. I l’augment de taxació a les grans fortunes i grans empreses, que ja han començat a amenaçar amb fugir del nostre país.

Caldrà fer un gran esforç d’explicació de tot plegat: créixer apareix sempre com una bona notícia, decréixer vol dir restringir possibilitats a les quals ja estàvem avesats. Sentirem allò de: “és el meu dret”, el meu dret d’anar en avió a Madrid, de menjar un filet de mig quilo, d’embutxacar-me tots els beneficis aconseguits. L’esforç ha de ser en gran part cultural: tornar als drets del comú, a preservar la salut col·lectiva, enfront dels drets individuals que prevalen ara. Difícil, i aprofitat per una dreta que en voldrà treure tallada, negant la necessitat de tenir cura de la terra, riquesa única de tots i totes. Com ens diuen persones expertes en aquests temes, avui són els països pobres els que pateixen pel canvi climàtic, demà seran els països rics, i tot plegat s’accelera. Cal, absolutament, mantenir un estat del benestar per disminuir desigualtats, i fer-lo sostenible des del punt de vista de la biosfera.