Públic versus privat?

Entrenaments d'una lluitadora de kickboxing.
30/06/2021
4 min

S’estan obrint espai en el debat socioeconòmic reflexions que promouen una aproximació menys contraposada entre el públic i el privat: cal repensar el paper de l’estat en l’economia, en la innovació, i la seua relació amb el sector privat. Reflexions bones, encara que no noves. Ara fa quasi un quart de segle, el febrer del 1997, es publicà als EUA l’Informe econòmic del president de l’any, elaborat pel Consell d’Assessors Econòmics del president Bill Clinton, dirigit per l’economista Joe Stiglitz. Aquest informe fou una potent contribució a la política pública marcada per l’enfocament que Stiglitz proposa a les relacions entre el públic i el privat. Més en particular, el rebuig tant del fonamentalisme del mercat com de l’estat. 

Els fonamentalistes del mercat idealitzen el privat –que veuen com un mecanisme perfecte d’assignació– i comparen el seu ideal amb els resultats reals dels governs, que sovint fallen. Al seu torn, els fonamentalistes de l’estat idealitzen el públic –com si els governs tinguessin informació il·limitada i d’objectius purament benèfics– i ho comparen amb el funcionament real dels mercats, que tampoc es queda curt en fallades. La realitat és més mediocre: estat i mercat fan millor unes coses i en fan pitjor d'altres. 

Un paper essencial de l’estat és la gestió de grans riscos col·lectius. Per la seua incertesa i dimensió, desborden les capacitats del sector privat. N’ha donat exemple recent el procés de creació i distribució de vacunes per al covid-19. Calia que els estats promoguessin la investigació per desenvolupar vacunes, un procediment molt complex i prenyat d’incerteses per als privats, atesa l’alta probabilitat de fallada i que els governs eren l’únic comprador massiu potencial de vacunes fins i tot abans de saber el seu grau –si en tenia algun– d’eficàcia. 

Davant un procés de desenvolupament tan complex, els millors governs han usat recursos públics en promoure la investigació d’empreses privades, més ben dotades per efectuar el procés innovador, atès que són més flexibles, i també per la perspectiva d’obtenir beneficis. Amb totes les imperfeccions que hi ha hagut, això ha permès obtenir vacunes en temps rècord –amb una rapidesa que ningú preveia–. Cert, amb una distribució global desigual. Entre altres motius, perquè la retòrica mostrada per alguns sectors polítics no s’ha traduït en pràctica en els àmbits on tenen responsabilitats governamentals efectives. També perquè sovint la retòrica correcta ha menyspreat les complicacions logístiques de la distribució de vacunes per les condicions estructurals als països més pobres. Són assumptes que han aixecat prou controvèrsia en els darrers mesos. 

I de la mateixa manera que els governs estan més ben situats que el mercat per afrontar riscos col·lectius i problemes que generen efectes distributius massa desiguals, estan més mal equipats que el sector privat per a la producció i distribució de béns i serveis de tipus comercial, especialment quan el grau de competència en el mercat és considerable. Un exemple ben proper el tenim en l’experiment a Barcelona de crear una empresa pública comercialitzadora d’electricitat: Barcelona Energia. El sector elèctric està farcit d’imperfeccions. El més important és el caràcter natural de monopoli tant del transport com de la distribució d’electricitat. A Espanya el transport el gestiona Red Eléctrica, empresa mixta público-privada sota control de l’Estat; la distribució està controlada per monopolis regionals de propietat privada. 

Tot i el caràcter monopolístic de la distribució, la comercialització és un segment molt competitiu, precisament perquè el govern ho ha forçat mitjançant regulació. I els resultats que ja es coneixen de Barcelona Energia són els que es podien esperar: el mateix Ajuntament és client pel 95% de la demanda, pagant un sobrepreu respecte a les tarifes del terme energia que ofereixen altres comercialitzadores privades (empreses o cooperatives). Per això uns beneficis d’explotació anunciats de 400.000 euros el 2020 es converteixen en realitat en pèrdues per a l’Ajuntament per un sobrecost pagat respecte a altres alternatives existents en el mercat, que una estimació conservadora situa al voltant d’un milió i mig d’euros. 

Els governs no són organitzacions apropiades per fer-ho bé en serveis en què hi ha molta competència, com la comercialització elèctrica. Ara bé, també hi ha serveis amb fallades rellevants amb més espai per a la producció pública. Per exemple, a Barcelona s’ha deixat passar l’oportunitat d’innovar pel que fa a la intervenció en la recollida de residus sòlids, que hauria aconsellat posar com a mínim una zona de servei a gestió pública. Això hauria permès millorar la informació sobre el servei a les zones contractades a privats, i estimular la competència per als contractes periòdics.

En general, la perfecció no existeix. En particular, tampoc, puix que és reservada als déus, i només som humans. Per això, en lloc d’idealitzar el mercat o l’estat, és molt més útil entendre quines són les funcions més apropiades per a cadascun (que, a més, canvien amb la tecnologia i les preferències socials). I també quins són els espais en què es poden ajudar recíprocament a fer allò de què cadascun és el responsable més apropiat. No són pocs. 

Germà Bel és economista

stats