Es publica massa
Una frase que es repeteix molt –l’he sentit moltes vegades– és que ‘es publica massa’, consigna que fins i tot reiteren alguns escriptors. No fa gaire ho he tornat a sentir en una entrevista, i em sorprèn sempre que això ho digui qui es dedica a escriure i publicar, sovint amb èxit o vendes. Heu sentit mai un jugador de futbol dient que es juga massa o un cuiner dient que la gent cuina massa o un hoteler queixant-se que s’obrin més hotels? Doncs sembla que el món de la lletra impresa funciona d’una altra manera, perquè els proveïdors d’un producte es queixen que hi ha massa d’aquest mateix producte.
En primer lloc, hauríem de reflexionar quina mena de llibres es publiquen en excés, perquè sovint la queixa prové de llibres que ‘competeixen’ amb el de qui es queixa, tan sols –sol ser un autor/a de ficció més o menys adotzenada–, quan el mercat del llibre és vastíssim i molt variat en gèneres, formats i ambicions. També trobem que qui es queixa de l’excés d’oferta sovint és un dels afavorits per aquesta mateixa oferta, és a dir, que ven bé els seus artefactes –i publica en una editorial grossa–, però li deu semblar que amb menys llibres al mercat el seu brillaria més, o que la gent no tindria on triar i acabaria agafant el seu d’una manera inevitable. Sovint sembla que n’hi ha que, en el fons, voldrien alguna mena de monopoli: només escriure i publicar ells, perquè així s’assegurarien un públic captiu.
La queixa sobre la gran quantitat de llibres és recurrent i enfadosa. És estranya perquè qui es queixa no deixa alhora de publicar, i sovint amb una qualitat que no és per tirar coets, precisament. Si jo fos l’editor, allò no ho publicaria, perquè potser ni em publicaria a mi mateix… A mi em sembla que la immensa majoria de llibres que es publiquen són interessants, ben fets, que responen a alguna cosa legítima i que proven de tenir la millor forma possible des de les seves pretensions. De llibres molt i molt dolents se’n publiquen pocs, i és fàcil detectar-los: són els que més es venen, molt sovint; com és senzill detectar l’autor de llibres prescindibles: es queixa que es publiquen –massa– llibres prescindibles. A mi m’agrada llegir, de tant en tant, algun d’aquests llibres sense solta ni volta, literatura feta amb els peus o per intel·ligències –o sensibilitats esmussades– de segon nivell: aprenc tant com llegint Tolstoi, o més. Ric, a més, ric molt, davant de les matusseries expressives, els tòpics, les ximpleries que algú s’atreveix a escriure i després a defensar orgullosament en públic, i els centenars de persones que ho aplaudeixen i celebren i recomanen, i premien. És estimulant i revelador. S’escriuen vertaderes meravelles, avui dia, però la gent està massa ocupada queixant-se, o mirant Netflix, o fent l’idiota per les xarxes socials, o escrivint collonades que potser algú publicarà, i que alguns llegiran pensant-se que es tracta de cultura.
El que hauríem de fer és llegir més i millor. Aquesta és l’única manera d’aprimar el mercat del llibre, curiosament. Un públic culte i refinat i format no accepta qualsevol cosa, i és llavors quan, davant de la impossibilitat –o dificultat– de trobar llibres a l’alçada d’un lector intel·ligent, es deixarien de publicar certes martingales.