Som la publicitat que veiem
Dos casos de publicitat institucional del govern de la Generalitat han estat objecte recent de polèmica. El primer pretenia promoure el català a la justícia i afirmava: “Fer servir el català no canvia la sentència”. I el segon, que pretenia justificar l’avançament del curs escolar, ho feia amb arguments com ara que, a part de l’emoció del retrobament, aquests cinc dies afavorien l’aprenentatge, l’equitat, la conciliació i la transformació feminista.
LES CRÍTIQUES han estat contundents. Pel que fa al primer cas, si el problema que tenim com a país amb la justícia espanyola és el del seu biaix polític, també denunciat sistemàticament pel Govern mateix, ¿com es pot dir que fer servir el català no canviarà la sentència? ¿Que no hem vist els nostres dirigents que fan servir l’espanyol quan se’ls jutja? ¿No ho saben que fer servir el català en un judici, amb un traductor jurat, repetint frases entretallades perquè el secretari pugui anar escrivint la traducció, és un exercici entre feixuc i patètic que només penalitza els testimonis i l’investigat? ¿I en quina llengua pensen que la majoria dels advocats aconsellen que parlis als tribunals?
PEL QUE FA a l’altre anunci, la periodista Mònica Planas ja el deixava prou planxat a l’ARA mateix. Però que ningú del departament s’adonés de la niciesa d’utilitzar el Dies Irae del Rèquiem de Mozart per il·lustrar un discurs de retrobament emocionat, diu prou tant de la manca de control institucional com de la ignorància dels “creatius”, que no sé per quins set sous ningú no n’ha dit el nom. I pel que fa als arguments –què és això de la “transformació feminista” en cinc dies d’escola?–, no és que siguin falsos, és que són una provocació en tota regla, com si el galliner escolar no estigués prou esverat!
TANMATEIX, i més enllà d’aquests dos casos, obriré una mica més el focus sobre la publicitat amb tres breus comentaris. En primer lloc, convindria prendre consciència del paper rellevant que té la publicitat com a il·lustració del món en què vivim, i ara no ho dic per l’escassa presència que hi té el català i per l’ínfima qualitat amb què hi és tractat. Més que no pas moltes enquestes fetes al gust i servei de qui les paga, en la publicitat –sobretot si és bona– hi trobem l’expressió inequívoca i descarada de com és la nostra societat. Patrick Le Lay, antic director de TF1, sostenia que els programes de televisió tenen per missió aconseguir la disponibilitat mental per tal que el missatge publicitari sigui ben assimilat: “El que venem a Coca-Cola és temps de cervell humà disponible”. I sí: només cal parar atenció a aquestes veus en off melindroses dels anuncis que repeteixen tota la retòrica dels valors hegemònics per a la qual prèviament ens han preparat el cervell programes profundament ideologitzats d’entreteniment i informació, recíprocament els uns al servei dels altres.
EN SEGON LLOC resulta sorprenent que, tot i la rellevància en temps i diners que concentra la publicitat, els mateixos mitjans de comunicació hi dediquin tan poca atenció. Potser és perquè en viuen i per no incordiar els seus patrocinadors. Però qui pot, si no, ensenyar a defensar-nos de manera intel·ligent i crítica de la publicitat?
I, TERCERAMENT, sobre la publicitat institucional en particular, seria oportú demanar què pretén i, sobretot, quins beneficis proporciona. Després de l’anunci del departament de Justícia, ¿es parlarà més català als tribunals? L’anunci del departament d’Educació, ¿ajudarà a pacificar el conflicte? Qui fa sucs de fruita espera de la publicitat que n’incrementi les vendes. Però, en la publicitat institucional, ¿algú es preocupa dels resultats aconseguits, o és que només es busca l’autosatisfacció del polític justificant retòricament les pròpies decisions? Potser sí que, com suggeria Le Lay, la publicitat del Govern ha trobat els nostres cervells disponibles. Però em temo que en aquest cas els ha irritat, si no ofès i tot.
