Una pugna entre suplantadors

No és una novetat, però cal parlar-ne. 'Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949)', de l’historiador Francesc Vilanova i publicat fa un any per Lleonard Muntaner, és un llibre boníssim. Sobretot, és important. Ningú que no l’hagi llegit està legitimat per fer perdre el temps al personal parlant del sistema cultural barceloní i català d’avui mateix. Vilanova hi conta la pugna que va haver-hi a la primera postguerra i durant tots els 40 entre els falangistes i la revista 'Destino' per fer-se amb el poder dins el món periodístic i cultural català. S’acabà imposant la gent de 'Destino', molts dels quals venien del catalanisme i havien escrit en català abans de la guerra però alhora eren uns franquistes convençuts i adoptaren el castellà sense dilemes.

La batalla, però, va ser cruenta. A principis dels 40, quan l’Espanya franquista anava de bracet amb la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, els atacs llançats des de 'Solidaridad Nacional' i 'Alerta' contra Josep Pla, Manuel Brunet i companyia varen ser ferotges. Els acusaven de ser estrangeritzants, aliadòfils, burgesos, de practicar una ironia covarda... A partir del 1945, la intel·lectualitat i el periodisme falangistes passaren a ser residuals i 'Destino', que havia estat creat a Burgos el 1939 com a òrgan falangista però havia evolucionat fins a convertir-se en “el gran artefacte politicocultural del franquisme català”, va prevaldre per marcar tendència durant les dues dècades següents.

Vilanova també explica que, tot i la pugna que els va enfrontar, falangistes i franquistes catalans feren causa comuna per desmuntar el sistema cultural i lingüístic anterior a la guerra. Un exemple: el Premio Nadal va ser l’èmul franquista del Premi Crexells republicà, i el sonat guardó a Carmen Laforet amb 'Nada' replicava el de Mercè Rodoreda amb 'Aloma'. El sistema cultural català actual és el producte, encara, d’aquella infame suplantació. Si els nazis haguessin guanyat la II Guerra Mundial, avui l’alemany seria una llengua tan natural a Polònia com ho és el castellà a Catalunya.