Puig Antich

"Els somnis, els bons i els dolents, solen abolir el temps"
August Gil Matamala

Avui, mentre llegeixin aquestes línies en edició impresa, s’hauran complert tot just 50 anys de l’execució bruta i brutal, pel mètode feudal i salvatge del garrot vil, del militant llibertari Salvador Puig Antich. També era dissabte. Del 2 de març de 1974. Aquell matí, passades les nou i a la paqueteria de la presó Model, es va perpetrar un crim d’estat i el darrer assassinat amb garrot de la fosca criminal del franquisme. Han passat dos mil sis-cents dissabtes des d’aleshores. I fou, ho he sentit i ho he après durant anys –més a casa que a l’escola, més al carrer que a la universitat–, un d’aquells dies en què s’aturà el temps i s’aturà tot i en què tantes persones recorden encara on eren i què feien en aquell precís instant. Un no havia ni nascut. Era només un embrió al ventre de la mare. Li he escrit: "Mare, on eres?" Ha respost de seguida: "Tot el que puc dir-te és que vivíem al carrer Sardenya, estava embarassada de dos mesos, era març i aleshores la vida i la mort eren acceptades quasi sense més ni més; i que amb el pas del temps les preguntes més senzilles no tenen resposta encara; la violència en tots els sentits se’m fa incomprensible i la mort de Salvador, inexplicable; és el que sentia aleshores i el que continuo sentint avui". Emmudeixo. Avui, moltes i molts segur que rememoraran on paraven aquell matí, "aquell dissabte d'hivern, gris, humit i d'estranya llum" –en paraules de Ramon Barnils– en què Salvador, segons Vázquez Montalban, "pagava el preu de les llibertats futures".

D’un temps d’un país, he revisitat el testimoni de la fugida als Estats Units de la Núncia Escala, mà esquerra de l’advocat laboralista Gil Matamala en els temps més foscos de la dictadura. Dues osques en poc temps: "Aquells anys van ser tan intensos i alliçonadors com, finalment, frustrants i dolorosos, però hi ha un moment que no puc més, just després que volés Carrero: ja estava pensant en la fuga, no sabia per on tirar". Enmig de l’escapada li van trucar i li van dir: "Acaben d’executar Puig Antich". I es va fer el silenci: "Va ser una patacada massa forta, i tornar encara en va ser més, de patacada: em vaig trobar un país trist, gris, fotut, la gent amb el cap cot, em va impressionar moltíssim; és quan vaig decidir de marxar definitivament". Però al cap de pocs mesos el telèfon tornaria a sonar maldestrament: "Han mort l’Oriol [Solé Sugranyes] quan fugia de la presó de Segòvia". Dels salvats i els enfonsats, la Núncia ho resumeix així: "Aquells anys ens mataven a tots, d’una forma o una altra, ens mataven lentament, però no amb injustícies tan tràgiques com les del Salvador i l’Oriol; vaig haver de fer acompanyament psicològic, perquè l’Oriol era un punt de referència vital, amb ell sempre parlàvem de fugir; fou aleshores que el meu company em va regalar un arbret de jade, d’aquells que mai no moren".

50 anys són alhora molt i poc i massa i res. És abans-d'ahir en termes històrics, i per a molts ja és molt més que mitja vida, massa urpades i una densa impunitat acumulada. Un amic italià m’escriu: "A Itàlia seria un heroi de la Resistenza, aquí una víctima entre tantes d’un règim sense culpables i per sempre impune". Ho dic perquè avui fa 50 anys d’aquell crim i alhora en fa 40 d’un altre fet que explica per què ha costat i costa tant de fer justícia, memòria i reparació en aquest país. El març de 1984 només uns pocs recordaven Puig Antich. Un acte a la UB del 2 de març i una manifestació el dia 7 que va reunir cinc-centes persones a Barcelona. El full volant indignat deia: "Fa deu anys. Qui se’n recorda? Què va passar? Per què no se’n parla? Qui era? Per què el van matar? Qui ho va fer?" Al text, elaborat pels advocats que de seguida reprendrien la ingent i imprescindible tasca de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, s’hi llegia: "Salvador Puig Antich no era pas un noi d’ordre. Havia estat del MIL, un grup anticapitalista que volia trencar la divisió entre dirigents i dirigits, entre treball intel·lectual i treball manual, i que propiciava l’acció directa, l’autoorganització i la transformació de la vida quotidiana. Certament, no era pas un xicot d’ordre. I aquesta mena de gent no té dret a la vida ni ara ni abans". Les paraules finals, quan el cas GAL ja havia esclatat, retrunyen en un present imperfecte i enfosquit: "Ara quan fa deu anys que mataren en Puig Antich tots plegats n’estem tips, de tanta gent d’ordre. Tips que els qui el mataren visquin tranquils. Tips que els antifranquistes que avui manen ens vulguin amagar la nostra història, ens vulguin amagar que no van fer res per salvar el Puig Antich perquè era un terrorista. Tips que sigui tan fàcil ser un terrorista. Tips que no es parli d’en Franco i dels seus crims. Tips que la història comenci el 6 de desembre de 1978, el Día de la Constitución".

Ja el 1985, Ramon Barnils va impulsar coralment el llibre La torna de la torna en percebre que els seus estudiants no sabien qui era Puig Antich. Ha plogut molt i s’ha escrit molt més –d'Antonio Téllez a Paco Escribano passant per Jordi Panyella–, i moltíssima gent anònima ha fet la feinada de no permetre que l’oblit triomfés. Què fer, doncs, amb la memòria? El lúcid Alba Rico, que prega que si algun dia els bons escriuen la història ho facin en qualitat de bons i no de vencedors, detallava en aquestes planes el juliol de 2020 que només hi havia quatre opcions històricament disponibles: conservar-la, recol·locar-la, oblidar-la o destruir-la. També deia que l’opció més justa, solidària i humanista era estibar-la bé. Mirall retrovisor i llums llargs, carregar-la bé a la motxilla –però no som encara aquí–. Perquè que una dictadura criminal, amb el judici farsa d’un consell de guerra, decidís assassinar per garrot vil Puig Antich i Georg Michael Welzel (nom real de Heinz Chez) pot no sorprendre massa sense deixar-nos mai de glaçar la sang. El que sí que esparvera de debò és que, cinc dècades després, una democràcia que es vanta de ser-ho no sigui capaç de revisar el cas, anul·lar la pena de mort i reparar i rehabilitar com cal tots els represaliats de la dictadura. Sense això, el que s’estiba a les espatlles ja no és la memòria reparada sinó una impunitat mai no vençuda. És a dir: la torna de la torna de la torna. Encara. No es pot passar pàgina d’un llibre que encara no ens deixen ni escriure. Fins ara, l'única justiciabilitat legal trobada són dos vots particulars discrepants contra la sentència de la Sala Militar del Tribunal Suprem que, l’any 2007, rebutjava admetre la demanda per revisar la pena de mort imposada. Montalban, 1986: "L’onada d’ahistoricisme que ens envaeix és la conjura ideològica reaccionària millor ordida des de la Contrareforma. Els marcians estan entre nosaltres".

Aquesta mateixa setmana, a diferència de 1984, s’estan celebrant simultàniament actes d’homenatge arreu. Dimecres passat a l’IEC Josep Maria Solé i Sabaté va fer una intervenció històricament íntima, humanament infinita i políticament detallada sobre el MIL, un grup de pocs joves arriscats i valents, farts de tanta dictadura, farts de la derrota dels pares, la derrota dels fills i tanta derrota comuna. Solé i Sabaté ho deia en primera persona: al capdavall, va haver d’anar a recollir el cos del seu cosí Oriol Solé Sugranyes el 1976. Del MIL, també, un grup petit i efímer nascut a redós del 68 a qui van segar dues vides: en Salvador i l’Oriol. També la militància llibertària –lliurement crítica amb com s’estiba la memòria a vegades– es troba des d’ahir a l’Harmonia de Sant Andreu i aquesta nit a l’Ateneu Popular de 9 Barris per dir-hi la seva. Mentre les entrades gratuïtes per a la intensa setmana que arrenca avui a l’antiga presó Model sota el lema "El compromís vigent" ja estan exhaurides fa dies. I ull viu, que parlar de compromís vigent és, fonamentalment, parlar de nosaltres –parlar de l’ahir per aterrar en l’avui i no desenfocar el demà–. Però si el cert és que el temps és l’únic polígraf disponible, aleshores caldrà esclarir que, en realitat i a una setmana del 8 de març, aquest article té quatre noms propis que en cinc dècades han sabut resistir tossudament i transitar tenaçment des del silenci més eixordador fins al reconeixement més inqüestionat: Imma, Carme, Montserrat i Merçona. Contra els munyidors de l’oblit, sempre les teixidores de la memòria. Tant com dir: gràcies, germanes. La memòria insisteix. Persisteix. Resisteix. I és gràcies a vosaltres. 50 anys després.