Puig Antich

Dissabte farà cinquanta anys que el règim del dictador Franco va assassinar l’anarquista i antifeixista Salvador Puig Antich, que en tenia vint-i-cinc. Puig Antich no va ser el darrer condemnat a mort del franquisme: el 27 de setembre de 1975, menys de dos mesos abans de la mort de Franco, van ser afusellats els membres d’ETA Jon Paredes Txiki i Ángel Otaegui, i també els militants del FRAP José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz. Segons el testimoni del mossèn que va assistir a l’execució d’aquests últims, recollit per Carlos Fonseca al llibre Mañana cuando me maten, “a més dels policies i els guàrdies civils que van participar en els piquets, n’hi va haver d’altres que van arribar en autobusos per aplaudir les execucions. Molts anaven borratxos”.

Salvador Puig Antich sí que va ser el darrer condemnat a morir al garrot vil, un mètode d’execució particularment dolorós i degradant. La decisió de matar Puig Antich d’aquesta manera s’ha d’entendre com la resposta macabra del règim franquista a les nombroses peticions d’indult o clemència a favor del llibertari obrerista, expressades a través de manifestacions populars o mitjançant les veus de personalitats com el canceller alemany Willy Brandt o el papa Pau VI. El mateix dia va ser executat, també a garrot vil, el fugitiu de l’Alemanya de l’Est Georg Michael Welzel, conegut com a Heinz Ches, de trenta anys. L’obra teatral La torna, d’Els Joglars, era una sàtira que partia justament del cas de Heinz Ches.

L’execució amb garrot vil està minuciosament (i terriblement) dramatitzada a la pel·lícula Salvador (Puig Antich), dirigida l’any 2006 per Manuel Huerga, amb Daniel Brühl en el paper de Puig Antich. Per la seva banda, el llibre del periodista Jordi Panyella Salvador Puig Antich, cas obert, publicat el 2014, documenta les deficiències del judici que es va celebrar contra Puig Antich, i exposa les proves que van ser falsejades per tal de condemnar-lo. Tal com explica Panyella, a pesar de les evidències que demostren que el judici de Puig Antich (com el de tants altres presos polítics) va ser una farsa, el Tribunal Suprem, ja en etapa democràtica, s’ha negat sempre a reobrir el cas.

S’entén que els faci por revisar l’expedient, perquè Puig Antich segueix sent una icona antifeixista, fortament arrelada en la memòria civil catalana: així ho testimonien cançons com A Margalida, de Joan Isaac, o I si canto trist, de Lluís Llach, o poemes com Puig Antich, de Vicent Andrés Estellés (de qui ara es commemora el centenari del naixement). La seva memòria també és un recordatori incòmode per a aquells lluitadors (ehem) que en el seu moment van mirar cap a una altra banda, perquè Puig Antich no deixava de ser, també als seus ulls, un outsider. La dreta actual, radicalitzada i (com diuen ells) desacomplexada, li ha perdut també el respecte a Puig Antich i a tot allò que representa. El pitjor que podria passar seria que li perdéssim també els altres, perquè el perfil de Puig Antich no s’acabés d’ajustar al martirologi que voldríem.