De Puigdemont a Caballé

Explica Zapatero en una entrevista a El País que quan ell era president, Rajoy es mostrava en privat més receptiu amb el final dialogat amb els terroristes d’ETA que amb l’Estatut de Catalunya. Doncs no cal afegir res més.

A les darreres hores, els mitjans espanyols han dedicat titulars d’alegria gens dissimulada a l’anunci de Puigdemont que diu que plegarà de la política institucional si no surt escollit president. Però si és igual: el dia que l’enemic públic número 1 no sigui Puigdemont ja en designaran un altre, com podrien explicar Carod Rovira o el mateix Jordi Pujol. Ni Estatut, ni referèndum, ni bilateralitat, ni bicapitalitat, ni bicarbonat. Aquí l’única cosa que l’Estat fa de dos en dos a Catalunya és batejar aeroports i estacions de tren, prerrogativa de la metròpolis davant la província, perquè des del Gènesis se sap que qui posa el nom de les coses n’és l’amo i senyor. Si exceptuem el restabliment controlat de la Generalitat el 1977, som allà on deia Josep Pla l’any 36: “Catalunya es comprèn sotmesa o independent. Som massa mòrbids per a la sequedat granítica de Castella”.

Explica el cantant Raimon al seu dietari (Punxa de temps, Empúries) que l’any 84 va participar a Girona en uns debats titulats “Què és Espanya?” i que, quan es van acabar, va pensar que les sessions van estar fetes per intentar racionalitzar un sentiment previ: “La gent de llengua castellana sent una mena de malestar, desfici i alguns d’irritació, pel fet de l’existència de la llengua catalana i d’una realitat que desconeixen i els desconcerta”. I que també passava al revés, i que aquests sentiments són “una font de malentesos i d’actituds més o menys agressives”. Som allà mateix, i això vol dir que ja els està bé.