Puigdemont o els fets sobirans
Amb Puigdemont hi ha el factor emocional. Si voleu, diguem-ne humà. L’acompanya una aurèola d’il·luminació macianista. Elna és el Prats de Molló del segle XXI? El paral·lelisme simbòlic és plausible. El factor epidèrmic, de pell de gallina, pot ser addictiu. Perfectament real. L’emocionalitat forma part de les nostres vides. Tant o més que la racionalitat. També, i especialment, en política.
Però no ho és tot. Hi ha l’element històric. La història no es repeteix. Depèn de com t’ho miris, existeix un fil roig, unes permanències o continuïtats, una ventada que ve de lluny. Però mai res és ben bé igual. No hi ha ni dos ous que siguin exactes. Ni dos germans bessons absolutament idèntics. La natura és com les Variacions Goldberg de Bach. Tot són variacions. I no es pot pensar el futur mirant només al passat, igual que un només pot mirar el passat des del present subjectiu. El passat és allí, en el túnel del temps. Però nosaltres som ara i aquí, vius, vitals. Carregats d’emocions i de raons, de necessitats i d’il·lusions.
Tornem a Puigdemont. L’oracular demoscòpia s’inclina per un meritori segon lloc al podi. A ERC, els auguris li pronostiquen un resultat tebi. Si l’independentisme sumés, cosa que no està gens clara, li costaria oblidar la deslleialtat de Junts quan els va deixar tirats al Govern, fruit de l’anterior deslleialtat dels republicans l’octubre del 2017: les monedes d’or i tot allò. I així podríem anar reculant, de deslleialtat en deslleialtat, fins als orígens del catalanisme polític, o encara més enllà, a les divisions entre els austriacistes del 1700. Perquè si es tracta d’invocar el 1714, alerta!, que allò també va ser un heroic batibull suïcida. Bandositats, personalismes, visceralitat. Vista així, la cosa potser no tindria fi. La història cal saber-la bé, esclar, sobretot per no repetir-la.
I la raó?, us preguntareu. Ara que celebrem el 300 aniversari del naixement d’Immanuel Kant, estaria bé cenyir-nos una mica a la raó, ni que sigui impura: amb els seus límits, amb la seva subjectivitat. Però raó al capdavall. Només caldria un cert sentit de realitat. Un mínim aterratge. Deixar una mica en repòs l’emoció heroica. Amb petites grans veritats raonables es pot anar molt enllà.
Puigdemont té uns catalans emocionats, però en té també un munt en contra. Genera tantes il·lusions com anticossos. No va saber ser el president exiliat de tots, el que encarnés la defensa de la democràcia, del país, de la unitat civil. El denominador comú, l’esperit del 3 d’octubre. Tenia i té motius de greuge. Però amb això no s’avança. Aquest és el seu problema, el problema de l’independentisme en general, que segueix emprenyat i dolgut, i probablement el de Catalunya en conjunt. El victimisme és una caiguda de to, una llosa.
En un país tan divers, tan plural, amb tants greuges i arrugues a la pell, l’única sortida és girar full. No em refereixo al que diu Illa, que certament és un senyor pragmàtic, centrat, cambonià, sinó al que han fet els bascos, que finalment, després de dècades encallats en la violència i l’odi eixorcs, han trobat la fórmula: pau social, autogovern absolut, diners, independència de facto, llengua, progrés econòmic, diàleg. Més que veritats i grans ideals, fets. Fets tangibles. Fets sobirans.
Puigdemont encara és un líder fruit de la guerra civil dins l’independentisme i mirall d’una Catalunya de bons i dolents. Illa és la seva rèplica d’ordre. I Aragonès és una tercera via entelada per la polarització. Amb aquests lideratges ferits, reactius o emboirats, aquestes seran unes eleccions de transició. Encara no són les bones. Caldrà esperar. Haurem de votar, esclar. Però paciència. I encreuem els dits perquè mentre esperem un futur més clar sàpiguen posar-se d’acord per governar. Perquè la vida segueix i els problemes (o, en la versió optimista: els reptes) s’acumulen.
