Puigdemont: principi d'incertesa
La millor decisió dels darrers set anys per part dels dirigents independentistes ha estat la d’aquells que després dels fets d’octubre del 2017 i l’aplicació de l’article 155 van optar per anar-se’n a l’exili. Es tracta d’una decisió que ha permès internacionalitzar el conflicte de fons entre Catalunya i l’Estat, així com per constatar les mancances liberal-democràtiques de la cúpula judicial espanyola. El reiterat ridícul dels jutges del Tribunal Suprem davant dels tribunals de la Unió Europea, el Consell d’Europa i del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides ha estat constant. S’ha constatat la inexistència de l’estat de dret espanyol en relació amb l’independentisme. El centre de gravetat d’aquest procés d’internacionalització ha pivotat en els exiliats i, sobretot, en el president Puigdemont. I el tema no s'ha acabat.
El moment polític actual està presidit per tres elements: la llei d’amnistia, el retorn de Puigdemont i l’acord d’investidura entre el PSOE i ERC. Queda clar que aquests elements tanquen el període de l’exili i s’inicia una nova etapa en el procés de l’emancipació nacional.
1. Amnistia. La no aplicació de la llei d’amnistia per part de la Sala Penal del Tribunal Suprem espanyol es resoldrà en el Tribunal Constitucional i en els tribunals europeus. Es tracta, de nou, d’una violació d’un dels principis dels estats de dret: els jutges no poden no aplicar la llei. La retòrica de Marchena i companyia no és més que l’embolcall d’una prevaricació impulsada des del nacionalisme d’estat. Els retorçats arguments del Suprem queden desautoritzats pel mateix vot particular de la jutge que ha dissentit de la resolució judicial. Un vot particular que pot ser decisiu en la resolució del cas. La inacció i silenci de les institucions de l’estat (fiscal general, govern central, Ministeri de Justícia) mostra una complicitat de fons.
2. El retorn. En les canviants circumstàncies actuals el lideratge de Puigdemont presenta similituds amb el conegut principi d’incertesa de la física quàntica establert per Heisenberg ara fa gairebé un segle. Aquest principi estableix que no es pot conèixer alhora amb precisió la posició i el moment (concepte relacionat amb la velocitat) d’una partícula. Una màxima informació sobre una d’aquestes dues variables suposa pagar el preu d’una màxima incertesa sobre la informació de l’altra. Es tracta d’un límit de la naturalesa relacionat amb la constant de Planck. Si Puigdemont és empresonat, a través d’una detenció que tot apunta que serà il·legal, la seva posició serà molt precisa, però les conseqüències del seu moment, de la seva acció revulsiva, resultaran poc conegudes i controlables. I això va més enllà dels partits. Inclou també l’àmbit de les organitzacions civils i dels ciutadans.
3. Acord/Investidura PSOE-ERC. De moment és un acord situat en l’àmbit de la retòrica per la investidura d’un candidat socialista. La lletra sona bé, com quasi totes les lletres, però no se sap res de la música, que al final és el que importa. El principal problema de l’acord és que no se’l creu ningú. Les experiències empíriques acumulades sobre els incompliments previs del PSOE parlen per si sols. De fet, per no poder mostrar, el partit socialista ni tan sols té un contingut comparable amb el llavors criticat pacte del Majestic, signat pel PP i CiU l’any 1996. El copyright de fer de la necessitat, virtut no és de Sánchez, sinó d’Aznar. Va ser un acord que va permetre eliminar els governadors civils i el servei militar, desenvolupar els Mossos d’Esquadra, reformar les lleis de ports, del sòl i de costes, fer canvis en finançament (30% de l’IRPF), etc. El currículum del PSOE en relació amb Catalunya no presenta res comparable en els últims 40 anys.
Salvador Illa iniciarà la seva etapa com un president llastat per la història recent, la d’ell mateix i la del seu partit. Li costarà treure’s de sobre ser el polític del 155, que criticava que no s'hagués aplicat abans aquest article i es manifestava de bracet del PP, Ciutadans i Vox. Un llast francament gegantí per a un president de la Generalitat. La situació és inèdita i fa vergonya explicar-la. L’acord signat pel PSOE i ERC de moment necessita unes majories en el parlament central que no existeixen i un desenvolupament executiu que implica uns acords entre el govern central i la Generalitat que, a la pràctica, vol dir acords entre Sánchez i Illa (155x2). No ser escèptic sobre els resultats d’aquest acord suposa situar-se en el terreny de la irracionalitat.
Serà interessant veure quina estratègia i resultats poden convèncer els ciutadans de Catalunya que ja no parlem del president del 155. Naturalment, això no es resol amb més retòrica, sinó amb uns fets constatables, canvis de gran importància en els terrenys competencials, simbòlics, de finançament, infraestructures, inversions, en l’acció internacional, etc., que posin la música a la lletra de l’acord. I això no s’aconsegueix amb un govern tècnic, sinó amb polítics de primer nivell (que el PSC ara no té).
A Catalunya no hi ha cap full per girar, sinó unes inevitables accions per tal que el país assoleixi un ple reconeixement nacional i un autogovern o autodeterminació que siguin congruents amb el seu caràcter nacional en un món globalitzat que està reformulant les seves hegemonies.